Actes 9 d’Octubre

Veieu els cartells dels actes.



Posted in General

BANDERAM

Joan Fontcuberta, SIPACO (Síndrome de Patriotisme Constitucional)

 “Como el vino de Jerez / y el vinillo de Rioja… banderita tu eres roja / banderita tu eres gualda…”, cantava Carlota Pisano en el paper de Carolina, marinera i abanderada de la “mujer española” en la comèdia musical Las Corsarias, èxit esclatant a Madrid, el 31 d’octubre de 1919.[1] Alfonso XIII en condecorà els actors per la proesa. El Regne d’Espanya, “neutral” durant la Gran Guerra (1914-191Smilie: 8), s’havia enfangat al Marroc en una mortífera aventura colonial. El juliol de 1909 mentre les respectables senyores de la burgesia barcelonina repartien escapularis als soldats de lleva, treballadors que deixaven dones i criatures, esclatà una revolta a Barcelona. Carn de canó sacrificada per la incompetència criminal del general Silvestre a Annual. Els joves de bona casa s’escaquejaven per 1.000 pessetes. Amb aquest pasdoble han desfilat generacions de reclutes de les Espanyes fins a l’abolició del servei militar.

La banderita hagués pogut ser azul y grana. El relleu dinàstic a les Espanyes el 1700, entre altres “inconvenients”, com la Nova Planta, suposà canvis heràldics. El penó dels Borbó era blanc, la qual cosa provocava en els vaixells de “Mi Armada Naval i demás Embarcaciones Españolas… inconvenientes y perjuicios… equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones”.  Traduït en pla. Els Borbó regnaven a França i les Espanyes, els vaixells de guerra dels quals duien pavelló blanc. L’arxienemic, la Royal Navy enarborava un pavelló blanc amb la creu de Sant Jordi al cantó. I els vaixells de Portugal també hi pul·lulaven amb llençols blancs desplegats a popa. Per evitar el “foc amic”, el dèspota il·lustrat Carlos III encarregà al ministre de Marina uns models. El ministre li n’oferí 12 i sa majestat en trià un a prova de daltonians a la deriva en alta mar.  www.crwflags.com/fotw/flags/es!1785.  

 “he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima.” Aranjuez, 28 de maig de 1785.

Des de fa uns anys es tornen a veure banderes tricolors republicanes en manifestacions i actes polítics i culturals. La bandera republicana és la primera bandera espanyola com a tal declarada oficial per una Constitució, la de 1931 (Art 1. “la bandera de la República española es roja, amarilla y morada”). S’ha identificat el morat amb el suposat color dels Comuneros castellans enfrontats a l’emperador Carles. El 30 de novembre de 1869 dues manifestacions, l’una monàrquica i l’altra republicana, ocupaven els carrers de Barcelona. La manifestació monàrquica era encapçalada per una bandera roja, groga i… morada! Segons els cronistes el morat identificava Castella.[2] De fet no és més que una manifestació de nacionalisme espanyol, en aquest cas jacobí, tal i com expressa el decret de 27 d’abril de 1931, que establia l’ús oficial de la tricolor.

“Hoy se pliega la bandera adoptada como nacional a mediados del siglo XIX. De ella se conservan los dos colores y se le añade un tercero, que la tradición admite por insignia de una región ilustre, [Castella] nervio de la nacionalidad, con lo que el emblema de la República, así formado, resume más acertadamente la armonía de una gran España.”

Els militars colpistes restituïren la bicolor a Sevilla el 15 d’agost de 1936. Una cerimònia delirant d’exaltació religiosa (dia de la Mare de Déu d’agost), militar i espanyolista, mentre s’executava una implacable repressió ordenada pels oradors, els generals Queipo de Llano i Francisco Franco.[3] La bandera bicolor, l’”estanquera”, sempre ha tingut mala fama entre el poble: identificada amb la monarquia, amb les guerres inútils al Marroc, amb la dictadura franquista, amb el folclorisme més tronat. Però els successius triomfs dels “rojos” a eurocopes i mundials de futbol ha disparat la demanda de banderes espanyoles, fins a exhaurir-ne les existències dels establiments xinesos.

La “rehabilitació” democràtica vingué de la mà de Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE), flanquejat per una bandera bicolor i una roja amb la falç i el martell, en la roda de premsa posterior a la “intempestiva” legalització del PCE, un divendres sant de 1977, quan el comitè central acordà acceptar la “bandera nacional”. «En lo sucesivo la bandera con los colores oficiales del Estado figurará al lado de la bandera del Partido Comunista. Siendo una parte de ese Estado, la bandera de éste no puede ser monopolio de ninguna fracción política, y no podíamos abandonarla a los que quieren impedir, el paso pacífico a la democracia.» [4]

A la plaza Colón de Madrid, oneja “la bandera española más grande del mundo”: 38 kg., 21 x 14 m.[5] Hissada per primer cop el 12 d’octubre de 2002, “Fiesta Nacional”, abans “Día de la Raza”, per ordre del ministre de Defensa Federico Trillo, sota la inspiració de José María Aznar, president del govern, fascinat en un viatge oficial per l’enorme bandera mexicana que oneja a la plaza del Zócalo de la capital asteca. Com a resposta, l’artista Joan Fontcuberta exposà el 2003 a la sala Metrónom de Barcelona  l’obra SIPACO (Síndrome de Patriotisme Constitucional). Es tracta de la reproducció de tres fragments de bandera espanyola ampliats amb un potent microscopi fins a 40.000 augments, per “contrarestar la grandiloqüència patriòtica”.[6] L’experiment constata que “vista en les més profundes entranyes, la fibra de tota bandera desvetlla la mateixa pols.”

 

Quina relació hi ha entre aquestes dues fotografies?



[2] Pere Anguera. Les Quatre Barres. Rafael Dalmau Editor, Barcelona 2010. Pàg. 38.

[3] ABC de Sevilla, 16 d’agost de 1936.

[4] El País, 16 d’abril de 1977.

[5] “El rey de la bandera es uruguayo”, El Mundo, 16 de setembre de 2007.

[6] El País, 28 de febrer de 2003.



Posted in General

SÓN ELLS, ESPANYOLS, ESPANYOLS, ESPANYOLS!

(recopilatori)

Uniforme de l’equip espanyol per als Jocs Olímpics de Londres 2012

Dissenyats per la firma russa Bosco di Cliegi

 

“España va bien, va bien; lo voy a repetir otra tercera vez, porque hay algunos que esto no lo acaban de entender: España va bien, las cosas van bien, el país sabe dónde va, tiene un rumbo seguro y va a conquistar esas metas.” José María Aznar López, president del govern espanyol (PP), Ávila, 3 de març de 1997.[i]

 

“No, salir, sale por cojones… Porque el Plan Hidrológico o sale en esta legislatura o no sale nunca… Miguel Arias Cañete, ministre de Medi Ambient (PP), Múrcia, 14 de novembre de 2000[ii].

 

Juan Carlos I de Borbón y Borbón, rei d’Espanya. “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. Discurs reial en el lliurament del Premio Cervantes a Francisco Umbral, Madrid, 23 d’abril de 2001.[iii]

 

“Al alba y con tiempo duro de levante… con fuerte levante, 35 nudos de viento, salieron cinco helicópteros, tres helicópteros Coughar que transportaban dos equipos de operaciones especiales, con un total de 28 soldados que llegaron a la isla Perejil, y otros dos helicópteros Bolkov que se quedaron sobrevolando la zona en misiones de apoyo”. Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde, ministre de Defensa (PP), 17 d’agost de 2002.[iv]

 

Rodrigo de Rato y Figaredo, vicepresident segon i ministre d’Economia (PP), “La verdad es que estamos asentados en un ciclo largo y con pocas incertidumbres. Eso es indiscutible. Y lo importante es que es un modelo duradero. Después de 10 años, hoy estamos sin déficit y con una tasa del 2,4% de inflación.” 24 de juny de 2003.[v]

 

“El valenciano es una lengua que se hablaba ya en Valencia antes de la entrada de las tropas catalanas de Jaime el Conquistador. El balear con el paso de los siglos se ha distanciado tanto del catalán como, por ejemplo, el gallego del portugués (no veo yo a ningún gallego diciendo que lo que hablan en Lisboa es gallego, dicho sea de paso) y lo de Aragón es algo muy distinto”. César Vidal. Tertulià. 10 de març de 2005. La Linterna. COPE.[vi]

 

Antonio Maria Rouco Varela, arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola. “España será cristiana y católica o dejará de existir como tal. Es decir, que si pierde sus raíces, no sólo dejará de ser cristiana católica, sino que dejará de ser España”, Saragossa, 31 de maig de 2005.[vii]

 

Tinent general de l’Exèrcit de Terra i general en cap de la Força Terrestre, José Mena Aguado, “el hecho de que en una autonomía sea exigible el conocimiento de su lengua particular es una aspiración desmesurada que obligaría en las fuerzas armadas a regular los destinos a esa autonomía de la misma forma que actualmente se regulan los destinos en el extranjero”. Discurs durant la Pasqua militar, Sevilla, 6 de gener de 2006.[viii]

 

“A por ellos oe / a por ellos oe / a por ellos oe / a por ellos oeoe / a por ellos oe / a por ellos oe / a por ellos oe / a por ellos oe oe / contigo esta  afición / que te lleva dentro del corazón / dale fuerte vamos selección / a por ellos oe…” La Banda del Capitán Canalla. Cançó de la selecció espanyola de futbol al mundial de futbol d’Alemanya, juny de 2006.[ix]

 

José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol (PSOE): “Estamos seguros de que vamos a superar a Alemania y a Italia en renta per cápita de aquí a dos, tres años. Les vamos a coger”. 15 de gener de 2007.

 

“Imponer, como se hizo en la dictadura, una lengua que hablan 400 millones de personas, es menos grave para las víctimas del atropello que imponerles, como se hace ahora, una lengua de un millón y medio o de tres millones de hablantes”, Gregorio Salvador Caja, vicerector de la Real Academia Española, en la presentació del llibre Noticias del Reino de Cervantes. Usos y abusos del español actual. 11 de maig de 2007.[x]

 

“Los hombres y mujeres que lucharon y murieron sabían muy bien que eran españoles y no tenían dudas de los que era España. Sabían que España era una nación muy antigua, sabían que España era su patria y sabían que compartían una cultura, unos valores y una creencias con los otros doce millones de los entonces españoles”. Esperanza Aguirre Gil de Biedma, condesa de Murillo y grande de España, presidenta de la Comunidad de Madrid (PP) en els actes oficials del bicentenari del 2 de maig de 1808.[xi]

 

Fernando Savater, filòsof, “Los ciudadanos son quienes tienen derechos lingüísticos y no los territorios ni mucho menos las lenguas”. En la presentació del Manifiesto en favor del castellano, a l’Ateneo de Madrid, 23 de maig de 2008.[xii]

 

“Poner las lenguas comunes en situación de castigo y persecución es caminar hacia atrás, es pura regresión. Es un mal para todos. […] Es crear limitaciones regresivas de grave repercusión. […] El español tiene problemas en España. Es bien conocido. Ante una situación que ha sido creada artificialmente, ha llegado el momento de exigir una solución al problema. Pero nadie se atreve.” Antonio Lamela Martínez, arquitecte de les Torres Colón de Madrid i de la terminal de l’aeroport de Barajas.[xiii] 2008.

 

“La borrasca cambió de una forma impredecible, no lo pueden predecir, pero si no predicen los que tienen que predecir, cómo piensan ustedes que lo vamos a predecir aquellos que estamos esperando la predicción”. Magdalena Álvarez Arza, ministra de Foment (PSOE), en exposar al Congrés dels Diputats els mitjans emprats a l’aeroport de Barajas (Madrid) contra la nevada del 9 de gener de 2009.[xiv]

 

Carlos Fabra Carreras, president de la Diputació de Castelló (PP), “Porque el que gana las elecciones coloca a un sinfín de gente. Y toda esa gente es un voto cautivo. Ese es un voto cautivo. Supone mucho poder en un ayuntamiento, en una diputación. Yo no sé la cantidad de gente que habré colocado en doce años, no lo sé. Pero entre Penyeta, Hospital, Instituto de Promoción Cerámica, Escuela Taurina, la Diputación, el puerto… ni sé. Tonterías. …Madre que quiere entrar en el colegio de la Consolación de Burriana… que está muy difícil… y esa señora es un voto agradecido. Por lo tanto, no hace falta que me extienda mucho más”. 24 de febrer de 2009.[xv]

Leire Pajín Iraola, secretària d’organització del PSOE, “Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta: la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico, la presidencia de Obama en EEUU y Zapatero presidiendo la Unión Europea”, 4 de juny de 2009[xvi].

“Somos los mejores, tenemos lo mejor y tenemos la obligación y la responsabilidad de seguir haciendo de nuestra tierra la mejor de España y de Europa.” Francisco Camps Ortiz, president de la Generalitat Valenciana (PP), 28 de març de 2010.[xvii]

 

“Si quieres te contesto en andaluz, porque veo que en castellano te cuesta entenderlo”.  Resposta de Sergio Ramos García, jugador del Real Madrid i de la selecció espanyola, a un periodista de TV3 que demana a Gerard Piqué que li respongui en català. 7 d’octubre de 2010.[xviii]

“Desde que el conde duque de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes, que por cierto celebran sus fiestas nacionales por derrotas, se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma, qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes. Quizás nos hubiera ido mejor”. Gregorio Peces-Barba Martínez, expresident del Parlament espanyol i un dels pares de la Constitució (PSOE), en el Congreso Nacional de la Abogacía, Cádiz, 27 d’octubre de 2011.[xix]

Mariano Rajoy Brey: “Somos una gran nación y en Europa queremos opinar, participar y no que nos den órdenes” Míting electoral del PP. 15 de novembre de 2011.[xx]

 

“No es prudente revelarle al enemigo cuáles son mis fuerzas”, Antonio Moreno Piquer, cap de la policia. València, 20 de febrer de 2012.[xxi]

 

Francisco Fernández Fábregas, ambaixador d’Espanya a Polònia, “vamos a darles por saco a los franceses”, celebració del triomf de la selecció espanyola contra la francesa. Varsòvia, 25 de juny de 2012.[xxii]

 

“Que se jodan”. Andrea Fabra Fernández, diputada per Castelló del Partido Popular al Parlament espanyol durant la intervenció del president del govern, Mariano Rajoy, en referir-se a les retallades de les prestacions de l’atur. Congreso de los Diputados, Madrid 13 de juliol de 2012.[xxiii]

 

Rafael Nadal Parera, “ser el abanderado de España va a ser algo inolvidable”. El Comitè Olímpic Espanyol lliura al tenista de Manacor, la bandera espanyola que durà a la desfilada a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres. Madrid, 14 de juliol de 2012.[xxiv]

 

Continuarà…



[i] “Intervención de José María Aznar en el acto político con motivo del primer aniversario de la victoria electoral del Partido Popular”. Ávila, 3 de marzo de 1997. http://www.jmaznar.es/discursos/pdfs/01919A1919.pdf

[ii] “El ministro Cañete calienta el trasvase. El titular de Agricultura dice en un vídeo que el PHN se aprobará por “huevos”. La Vanguardia, 14.11.2000. El vídeo fou emès per TV3.

[iii] El País, 24.04.2001.

[iv] ABC, 18.07.2002.

[v] Europa Press, 24 de juny de 2003.

[vi] Álvaro Vicoque. Les barbaritats de la COPE. Ara, Barcelona 2005. Pàg. 80.

[viii] “Un teniente general aboga por que el Ejército actúe si un Estatuto excede los límites constitucionales”. El Mundo, 06.01.2006.

[ix] Banda del Capitan Canalla, A por ellos oehttp://www.youtube.com/watch?v=cgOzTZ7-ltY

[x] “Gregorio Salvador asegura que el castellano sufre discriminación.”. El País, 11.05.2007.

[xi] “Aguirre: “Los héroes del 2 de mayo sabían muy bien lo que era España””, El País, 02.05.2008.

[xii]Veinte intelectuales firman un manifiesto en defensa del castellano como lengua común en España.

Entre ellos están Savater y Vargas Llosa. Aseguran que la discriminación de esta lengua en el sistema educativo de algunas comunidades acaba dañando a los más desfavorecidos porque recorta sus posibilidades laborales.” Público, 23.06.2008.

[xiii] Antonio Lamela, Del idioma español y su futuro, Madrid, Espasa, 2008 pàg. 130-131). Podeu veure la conferència del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera a la Universitat Oberta de Catalunya on critica el “nacionalisme lingüístic” espanyol. Amela, és un dels autors citats.

www.youtube.com/watch?v=37HoQMqgeQc

[xiv] Magdalena Álvarez, impredecible. http://www.youtube.com/watch?v=lxIFqhJwOhw

[xvi] “Pajín ve ‘histórico para el planeta’ que Zapatero y Obama lideren al tiempo”. El Mundo, 04.06.2009.

[xvii] Las Provincias, 28 de març de 2010.

[xix] “Nos habría ido mejor con Portugal que con Cataluña”, ironiza Peces-Barba”, El País, 27.10.2011.

[xxii] “Momentazo España Francia en la Embajada de España en Polonia.” http://www.youtube.com/watch?v=eMn_4J1mGdE

[xxiii] Andrea Fabra, Diputada PP, aplaudiendo y gritando “Qué se jodan”. Tuitformacion.com http://www.youtube.com/watch?v=kDFgr5bQWyo

[xxiv] El Periódico de Catalunya, 14.07.2012.

EL JOC DE L’ESTIU

Busca 5 diferències entre aquestes fotografies

PD

La solució del joc anterior és: L’ACCENT. A la samarreta espanyola, Fàbregas perd l’accent obert. Pregunta. Busqueu una foto de Piqué a la final España-Itàlia. En porta o no en porta?



Posted in General

ESPANYA ÉS VULGÀRIA

(Joan Brossa. País, 198Smilie: 8)

PRIMERA PART. 10 de juny de 2012, Gdansk Arena (Polònia). El príncep i la consort, el cap del govern espanyol i milers de forofos i forofes de La Roja esclaten. GOOOL, cantat amb melodia de la “Marcha Real” pels locutors fanàtics d’una emissora de ràdio. Espanya 1 –  Itàlia 1. Fàbregas, un català, ha salvat Espanya de la catàstrofe. Les campanes al vol anuncien el pas solemne de la processó del Corpus…

“Aguanta, somos la cuarta potencia de Europa, España no es Uganda”, SMS filtrat de Rajoy a de Guindos. “Un préstec?”, “un ajut?”, “una injecció?”. La revista Time, s’ho pren a riota: “You Say Tomato, I Say Bailout: How Spain Agreed to be Rescued.”. Ras i curt, els PIGS, és a dir, els porcs –Portugal, Ireland, Greece and… Spain–  de cap a l’escorxador.

La troica anuncia la contrapartida. 100.000 milions € per salvar la banca que haurem de retornar amb un interès del 3% combinat amb l’augment de l’IVA, l’ampliació de l’edat de jubilació, més “reformes”, més “retallades”… Una auditoria virtual amb xifres i balanços ficticis… I més impunitat per als culpables de la gran presa de pèl.

Al capdamunt, com a símbol de la pàtria, un rei cinegètic imposat per Franco, i constitucionalment irresponsable davant de la llei, cap d’una família exemplar de paper cuixé enfangada en baralles i negocis inconfessables.

I uns governants farsants votats per un electorat còmplice. Felipe González renuncià al marxisme perquè “antes que ser marxista hay que ser socialista” i esdevingué confucià: “no importa que el gato sea blanco o negro, lo que importa es que cace ratones”. El successor, José María Aznar, amb la mà al pit perjurava que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq i mostrava urbi et orbe les soles fatxendes de les sabates damunt la taula. Rodríguez Zapatero proclamà que Espanya havia superat Itàlia, negà la crisi i etzibà que teníem una banca de Champions League. I Rajoy, el “Señor de los Hilillos”, se’n va al futbol.

I feixistes recautxutats en demòcrates forever. I banquers jugant-se els nostres dipòsits al casino. I empresaris cobrant i pagant i subornant amb diner negre.  I promotors devastant el territori. I defraudadors fiscals. Tots amnistiats. I un entrenador, el dit del qual “nos muestra el camino”, també.

I El president del Poder Judicial de comboi a Marbella. I el cap de la policia que titllà d’”enemic” els manifestants, ascendit. I els sindicats apoltronats en la burocràcia de l’Estat. I jurats populars que en castellà i amb faltes d’ortografia absolen malgrat l’evidència factual els imputats. I ajuntaments que convoquen referèndums per triar si la ciutadania vol gastar-se els diners en bous o en treball… i trien bous, per descomptat.

DESCANS. Sota el vernís de modernor, del frenesí consumista i de la glòria esportiva no hi ha més que feta la llei feta la trampa, Micuñaos i Aporellos. Una llosa de 16.770 € per càpita ens cau al damunt. I què? La nit de Sant Joan ha estat gloriosa. I la de Sant Pere i la de Sant Pau. Els restaurants no han donat a l’abast. Els rojos s’han desfet dels irlandesos, dels croates, dels gavatxos, dels lusitans i de Ronaldo el cristiano. El populatxo rojigualdo crida entusiasta: “Nosotros al ataque y Europa al rescate”.

SEGONA PART. 1 de juliol de 2012, Estadi Olímpic de Kiív (Ucraïna). El príncep i la consort, el cap del govern espanyol i milers de forofos i forofes de La Roja esclaten. GOOOL… GOOOL… GOOOL… GOOOL… cantats amb melodia de la “Marcha Real” pels locutors fanàtics i afònics d’una emissora de ràdio. Final del partit: España 4 – Itàlia 0. Els rojos s’embutxaquen una prima sense risc de 300 mil euros lliures d’impostos, gràcies a un conveni entre els estats espanyol i polonès. Si hagués vençut Itàlia, els azzurri havien promès lliurar la prima als afectats pel terratrèmol d’Emilia-Romagna.

Mentre els bombers de les Espanyes arruixen les masses eufòriques de la La Roja, al País Valencià el foc arrasa en marxa triomfal: Cortes de Pallars, Llombai, Catadau, Carlet, Tous, Alboraig, Torís, Real, Montroi, Iàtova, Macastre, Dosaigües, Sacanyet, Llíria, Teresa, Begís, Altura, les Alcubles, Xèrica. Fins a Vinaròs arriba l’olor de llenya i la cendra que entela el sol. Olor a desídia, Olor a abandó. Olor a mentida. Un bomber impotent denuncia per Canal 9 la manca de recursos per prevenir incendis: 15% de retallades, 50.000 hectàrees cremades. Més de 3.000 persones evacuades. Però això no té cap importància. Rajoy transmet a Fabra “tot el suport del govern” i marxa a veure la Roja. Iker Casillas aixeca la copa. Comença la desfilada de cotxes amb estanqueres al vent i clàxons estridents. Retruny el festival pirotècnic. Arnau obre la porta de l’armari i s’amaga. Dolça es cargola indiferent sobre el coixí. Dolça i Arnau no són espanyols. Els gats no tenen pàtria.

 

 

EXERCICI DE VACANCES

En què es diferencia la samarreta de l’esquerra de la samarreta de la dreta?

Posted in General

LA RUTA BANKIA VINARÒS-VLADIVOSTOK

El govern espanyol ha “nacionalitzat” Bankia amb 23.465.000.000 €.

Segons l’Instituto Nacional de Estadística (INE), la població censada a l’Estat espanyol a l’1 de gener de 2012 és de 47.213.000 habitants (xifra arrodonida). Si dividim els 23.465 milions aportats a Bankia pels 47.213 milions d’habitants de “la quarta economia europea” i “vuitena potència mundial”, obtenim el resultat de 497 € per càpita. Un bitlletet de 500 €.

Primera conclusió: cal dipositar 46.930.000 bitllets de 500 € per fer efectiva al comptat la “nacionalització” de Bankia.

Un bitllet de 500 € és de color porpra i amida 160×82 mm, amb una superfície total de 13.120 mm². Si multipliquem l’àrea d’un bitllet de 500 € pels 46.930.000 bitllets, obtindrem una superfície total de 615.721.600.000 mm². Fetes les oportunes conversions, equival a una superfície de 0,61 km² o si preferiu, 615.721 m². Les dimensions del terreny de joc del Camp Nou, homologades per la UEFA per a disputar partits de la Champions League, són de 105×68 m., és a dir, 7.140 m²: 8,56 fanecades (una fanecada = 833,3 m²).

 Segona conclusió: per a tapar el forat de Bankia cal encatifar 82,23 camps de futbol com el del Barça amb bitllets de 500 €.

Un bitllet de 500 € té una llargària de 160 mm. Si disposem en filera cadascun dels 46.930.000 bitllets obtindrem una longitud total de 7.508.800.000 mm., que equival a 7.508.000 m. O siga, 7.508,8 km. La distància per carretera entre Vinaròs i Novosibirsk (Rússia) és de 7.335 km, unes 85 hores i tres quarts amb cotxe, a mig camí de Vladivostok, estació final del Transsiberià a la costa del Pacífic, a 13.473 km. [i]13.473.000.000 mm., que corresponen a 84.206.250 bitllets de 500 €.

El ministre de Guindos ha assegurat que el govern lliurarà “todo el dinero que haga falta” per a capitalitzar Bankia, i el president del govern, Mariano Rajoy, ha insistit que “no estamos al borde de ningún precipicio”.

Tercera conclusió: encara tenim per davant 5.965 km fins arribar a Vladivostok, o el que és el mateix,  hi falten 37.276.250 bitllets de 500 €. Estalviem tant com podem, no fos cas que una ventada –una ventada financera- s’emporte tots aquests euros i ens force a emprendre la ruta alternativa Vinaròs-Pequín amb bitllets de mil… de mil pessetes devaluades.

 

Posted in General

Actes 9 d’Octubre 2012

Benvingudes i benvinguts de nou!

Tenim el plaer de presentar-vos els actes que estem preparant per a la diada nacional del País Valencià.

 

 

Posted in General

RETALLADA


“Nosotros quisiéramos hacer de España algo así como una bola de billar: perfecta, pulida y, lo que es más, compacta…”

José Ortega y Gasset,

España invertebrada. 1921

L’obsessió per eixugar el dèficit serveix com a coartada per a fustigar l’anomenat “estado de las autonomías” i de “meter en cintura” les comunitats autònomes[1]. Es prescriu el receptari administrat des dels temps del conde-duque de Olivares: “vertebrar”, “uniformar”, “racionalizar”, “harmonizar”, “simplificar”. El “café para todos” ha caducat. Aquesta fórmula, “inventada” per l’andalús Manuel Clavero Arévalo, ministre de la Unión del Centro Democràtico (UCD),[2] va ser el resultat del pacte entre UCD (Abril Martorell) i PSOE (Alfonso Guerra) per generalitzar un estat autonòmic amb l’objectiu d’aigualir la singularitat de les “nacionalitats històriques”: Catalunya, Galícia i el País Basc.[3]

 

Un dia, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, justifica el desmantellament autonòmic amb fredor racional”: “Si España lo necesita, las grandes competencias de las comunidades autónomas, desde luego la mía [sic], la Sanidad, la Educación y la Justicia, pueden devolverse al Estado, y el resto, Transportes y Servicios Sociales, a los ayuntamientos”.[4] Però davant les masses entusiastes, exhibeix el més abrandat patriotisme. Patriotisme constitucional, per descomptat; i espanyol. «Es el momento de estar orgullosos de la bandera sin complejos, como hacen todos los países europeos y americanos. ¡Ya está bien de avergonzarse del símbolo que nos une a todos y que es la garantía de nuestra libertad»[5]

La molt progressista i més democràtica diputada Rosa Díez, exconsellera del govern basc del lehendakari Ardanza, s’enfila des de la trona parlamentària: “Se sigue inflando un modelo de país elefantiásico e insostenible. No hay un relato de país, no hay estrategia, no hay liderazgo (…) es la hora de refundar el Estado”[6].

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, malda els “nacionalistes” perquè no paren de mirar-se el melic i alliçona: “Estamos en Europa y no para construir países artificiales, estamos en la construcción europea, superando los conceptos nacionales de la Edad Media”[7].

 

I des de la constitucional Cadis, José María Aznar pontifica:

 

“ESPAÑA NECESITA UNA GRAN POLÍTICA NACIONAL. UNA POLÍTICA CONCEBIDA, ESCRITA E INTERPRETADA EN MAYÚSCULAS Y NO en minúsculas. UN PROYECTO DE AMBICIONES, ESPERANZAS Y ESFUERZOS COMUNES. UN IMPULSO NUEVO, RENOVADOR Y REFORMISTA, HEREDERO DE LOS PRINCIPIOS DE CÁDIZ Y FUNDAMENTADO EN TRES PILARES BÁSICOS: LA NACIÓN, LA CONSTITUCIÓN Y LA LIBERTAD”.[8]

 

El premi Nobel portuguès, José Saramago, proposà una Federació Ibèrica.[9] Una idea que recollí no fa gaire el pare constitucional Gregorio Peces-Barba, tot i que amb un matís: “quizás nos hubiera ido mejor si en vez de Cataluña nos hubiésemos quedado con Portugal”.[10] Fixeu-vos en aquest “nos” tan obsessivament possessiu, com aquell “la maté porqué era mía” del bolero. En comptes del “clásico” Barça vs Madrid, es disputarien la lliga espanyola, l’Sporting de Lisboa i l’Atlético de Madrid. A quina lliga jugaria el València CF?
Gràcies a l’esmena introduïda pel diputat valencià d’Alianza Popular, Alberto Jarabo Payá, els Països Catalans són inconstitucionals: “En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas” (Article 145.1 de la Constitució espanyola)[11] Encara que els bascos són molt bascos i la Disposició Transitòria Quarta deixa oberta la porta a la integració de Navarra al País Basc.[12]

 

El safari reial a Botswana ha carregat les plomes atrabiliàries de la dreta més espanyola i altanera, que de sobte, es declara republicana, com l’escriptor Fernando Sánchez Dragó: “Se acercan días convulsos. Lo que nos faltaba. Tendrán que intervenirnos. Pero, tras la oleada jacobina que convertirá la Zarzuela en parque temático, llegará otra Constitución. Bienvenida sea, si devuelve la unidad a España. Quede así del todo desatado lo que Franco ató.”[13]

 

Ni refundació ni intervenció: Infusió. Tenint en compte els precedents de l’emperador Carles (I d’Espanya i V d’Alemanya), la franca camaraderia entre el Führer i el Caudillo, els històrics intercanvis d’emigrants, per part espanyola, i de turistes, per part alemanya, les autoritats espanyoles amb el cap de l’Estat al capdavant, renuncien a la sobirania, a canvi de deixar a zero el diferencial de la prima de risc, i sol·liciten la integració de l’Estat espanyol, com a Land associat, al si de la República Federal d’Alemanya. Si aquesta opció resulta inviable, el Pla B –diguem-ne- consistiria en una simplificació del mapa autonòmic.

 

1)      Comunitat Ibèrica, amb capital a Tortosa, integrada per Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó. La regió murciana s’hi podria afegir, tenint en compte els gloriosos precedents narrats pel cronista Ramon Muntaner.[14] En un futur, aquesta comunitat es podria constituir en la República Federal Ibèrica.

2)      Comunitat Foral Basco-navarresa, amb capital a Pamplona/Iruña. S’hi podria afegir La Rioja[15].

3)      Comunitat Bètica, amb capital a Còrdova (Andalusia i Extremadura; amb l’opció d’incloure-hi Múrcia).

4)      Comunitat Carpetovetònica, amb capital a Toledo (Castella i Lleó, Cantàbria, Rioja, Castella-la Mancha i Astúries).

5)      Canàries. Les Canàries i les Açores podrien accedir a la independència d’Espanya i de Portugal, respectivament i fundar la Nova Atlàntida.

6)      Megamadrid. Capital, Madrid.

 

Per ajustar els usos horaris de Vigo i Porto, Galícia s’hauria d’incorporar a Portugal. No pot ser que al nord de la ratlla del Minho siga una hora més tard. Finalment, en compensació pel retorn de la vila d’Olivenza a Portugal i Ceuta i Melilla al Marroc, Gibraltar es convertiria en una nova Comunitat Autònoma amb l’anglès com a llengua vehicular a les escoles.

 

Aquesta reestructuració del mapa hispànic s’hauria de completar amb la desaparició irrevocable de les Diputacions, la dissolució del Senat i la reforma de l’article 56 de la Constitució per la qual el cap de l’Estat, serà escollit per sufragi universal per un únic mandat de sis anys. Però, alerta! Que potser “por el interés general de España”, el que ens espera és la liquidació per bancarrota del règim autonòmic per la via de l’article 155 de la Constitució[16]. Mentrestant, el Real Madrid Club de Fútbol és a punt de “reconquistar” el títol de lliga.

 


[1] El Mundo, 02.03.2012.

[2] “Jo vaig inventar i vaig ser molt defensor d’això que s’anomena café para todos, és a dir, que les altres comunitats també poguessin tenir autonomia”. El Temps, núm. 1.390, 01.02.2011, pàg. 21.

[3] Les anomenades “històriques”, que van assolir un Estatut d’Autonomia durant la II República. Catalunya: votat en referèndum masculí i per 400.000 signatures de dones el 2 d’agost de 1931, ratificat pel Parlament espanyol, el 9 de setembre, amb retallades, i derogat per Franco el 5 d’abril de 1938. Euskadi, aprovat el 6 d’octubre de 1936, en plena guerra, i sense Navarra; derogat el 30 de març de 1937 amb l’ocupació franquista. Galícia: el 28 de juny de 1936 fou votat en referèndum l’Estatut d’Autonomia de Galícia, amb un 99% de vots favorables, però no entrà en vigor a causa del cop d’estat del 18 de juliol.

[4] La Vanguardia, 10.04.2012.

[5] Las Provincias, 30.04.2012.

[6] El Mundo, 24.04.2012.

[7] El País, 25.04.2012.

[8] La Razón, 10.04.2012.

[9] “Saramago profetiza que Portugal y España acabarán siendo Iberia”. El País, 15.07.2007.

[10] El País, 27.10.2011. “Desde que el conde duque de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes, que por cierto celebran sus fiestas nacionales por derrotas, se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma, qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes. Quizás nos hubiera ido mejor”.

[11] En rèplica als arguments del llavors diputat Jordi Pujol, que defensava els vincles culturals entre Catalunya i el País Valencià en els debats constitucionals, Jarabo Paya afirmà:  «los valencianos nos sentimos tremendamente celosos de nuestra personalidad, absolutamente independiente, y no podemos aceptar ni aceptaríamos ninguna iniciativa de Cataluña respecto a la idea de los Países Catalanes»”. La Vanguardia, 20.07.1978. Aquest diputat, procurador pel terç familiar a les corts franquistes, votà en contra de la Constitució. La Vanguardia, 01.11.1978.

[12] En el caso de Navarra, y a efectos de su incorporación al Consejo General Vasco o al régimen autonómico vasco que le sustituya, en lugar de lo que establece el Art. 143 de la Constitución, la iniciativa corresponde al Órgano Foral competente, el cual adoptará su decisión por mayoría de los miembros que lo componen. Para la validez de dicha iniciativa será preciso, además, que la decisión del Órgano Foral competente sea ratificada por referéndum expresamente convocado al efecto, y aprobado por mayoría de los votos válidos emitidos.”

[13] Fernando Sánchez Dragó, “Elefanticidio”, El Mundo, 16.04.2012.

[14]“E con la dita ciutat hac presa [Múrcia], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; si que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans  e parlen del bell catalanesc del món“. Ramon Muntaner, Crònica I, Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62/La Caixa, Barcelona 1979, pàg.42.

[15] “Logroño quiere acercarse al País Vasco, La Vanguardia, 18.03.1976.

[16]  “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras Leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.”

 

Posted in General

DESMEMORIAL

I

El 12 d’abril de 1931 les candidatures republicanes van vèncer a les principals ciutats a les eleccions municipals. També a Vinaròs.i El dia 14, es proclamà la República. Primer a Eibar; hores més tard, a Barcelona, València… Ni els més fidels entusiastes i beneficiaris d’una Monarquia, corrupta i desprestigiada, van moure un dit per defensar-la. Entre ells, el general Sanjurjo, responsable de l’ordre públic com a director general de la Guàrdia Civil.

El dissabte 14 d’abril, coincidint amb el 81è. Aniversari de la proclamació, mentre el nét del rei destronat queia en una cacera d’elefants a Botswana, van ser homenatjats els morts de Franco a la fossa comuna del cementiri de Vinaròs.

Matinada del 15 d’abril de 1938. Una gentada espaordida s’aplega al port de Vinaròs per embarcar-se i escapolir-se’n, davant la brama que els “nacionals” s’hi acosten. Una barca pren la iniciativa i posa rumb cap a Barcelona. Entre els fugitius, el jove Paco Batisteii. La resta emprèn rumb cap a València. De sobte, per sobre de l’horitzó, apareix una esquadrilla en formació d’atac. L’Escuadrilla Azul, sota el comandament del capità Joaquín García Morato:

Fue un día de sol primaveral el de la llegada al Mediterráneo cuando mi viejo equipo de caza ganó una batalla en el mar (…Smilie: ;) Las hordas rojas, acosadas como fieras, huían empleando todos los medios a su alcance (…Smilie: ;) diez barcas agujereadas por las balas se hundieron para siempre, dejaron sobre las aguas aquellos desgraciados que sucumbieron antes de ganar la costa.”iii

Durant anys, el poble de Vinaròs va haver de suportar l’oprobi que l’Ajuntament honrés l’autor de la cacera amb un carrer. El nou consistori democràtic sorgit a les eleccions municipals de 1979 el canvià pel del doctor Fleming, el descobridor de la penicil·lina. Potser hagués calgut conservar-ne el nom i una estela amb la inscripció: “García Morato. Aviador facciós que metrallà deu barques. El poble sempre en recordarà les víctimes”.iv

El 15 d’abril de 1938, Divendres Sant, les tropes franquistes “alliberaven” Vinaròs i publicaven el Bando que donava cobertura legal al cop d’estat perpetrat el 18 de juliol de 1936. Des del mateix dia les forces d’ocupació “depuren” la ciutat de “rojos”. Els militars van requisar l’antic convent de Sant Francesc i el van convertir en presó. S’hi amuntegaven en unes condicions higièniques deplorables presoners capturats dels fronts de guerra, de Vinaròs i de les poblacions veïnes. El rector interí, Vicent Enrique y Tarancón, que anys a venir ocuparia la màxima jerarquia de l’Església espanyola, en va quedar corprès per la situació dels presos, “francamente inhumana”. I encara més per la freqüència de les execucions, que aterrien el veïnat: “El pueblo estaba fuertemente conmocionado por esas ejecuciones, que se repetían con bastante frecuencia. Comentaban todos el hecho en voz baja, se les veía atemorizados, excepto a algunos que decían que la victoria no sería completa mientras no matasen a todos los rojos que tuviesen ‘las manos manchadas de sangre’.v Quan va comentar al comandament que, als acusats en els judicis militars, no se’ls permetia defensar-se i que la culpabilitat es donava per descomptada, li van respondre que en temps de guerra no hi havia temps per a subtileses legals.vi

Fins i tot persones que no havien comés “delicte de sang”, en retornar als pobles van ser denunciades, arrestades i condemnades a la “última pena”, després de consells de guerra sumaríssims. És el cas, per exemple, del dirigent del POUM Josep Rabasavii o del mestre José Vicente Borràsviii. Pel fet de sol·licitar el trasllat a l’asil del moribund Joan Ribera Roure, alcalde de Vinaròs del gener a l’octubre de 1937, detingut en uns magatzems, “ocasionó que algunas personas me negaran durante algun tiempo el saludo”.ix Per aquesta raó el jove Paco Batiste, opta per no tornar de l’exili: “reconozco que durante unos días estuve tentado de retornar a mi patria y que llegué a recibir avales de mi pueblo, pero mi hermana Rosita, teniendo en cuenta la ebullición y algunos comportamientos no muy ortodoxos de los vencedores, me hizo llegar un telegrama cuyo contenido, a su modo, me hizo desistir de tal intención”.x

El 16 de maig, onze presos són seleccionats en una “saca” per afusellar-los a la tàpia del cementiri. Només en sabem les inicials. Les 74 persones soterrades a la fossa comuna no són víctimes del 14 d’abril de 1931, una data festiva en què una manifestació popular desfilà pels carrers de Vinaròs amb els acords de la “Marxa de Riego” i de “la Marsellesa”,xi sinó dels vencedors del 15 d’abril de 1938, autors materials de les sentències i de les execucions. Perquè la història no els oblide, ni a les víctimes ni als botxins, és aquest el jorn en què hauríem de recordar-los, i deixar la data del 14 d’abril per reivindicar una altra República d’una manera festiva i cívica.

II

Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado.”xii

Quina sort els esperava, doncs, als partidaris i còmplices dels colpistes atrapats en la “zona roja”, que des de feia mesos conspiraven als casinos entre cafè, copa i puro, mentre la majoria de la gent treballava o maldava per tirar endavant en un context de penúries, paranoia i agitació? Què podien esperar capellans, patrons, propietaris, notaris, gent d’ordre i de missa diària davant del desori institucional, de la indignació i de la ira popular, dels comitès convertits en l’espasa justiciera del “Poble”, i de la impunitat que proporcionava un fusell a la mà d’uns milicians envanits en nom de “la Revolució” que tan havien esperat?

La violència dels sollevats fou freda, premeditada, planificada i perdurable. Recopilada en un corpus de lleis que donava cobertura legal a una repressió sistemàtica que afectà tots els àmbits: laboral, social, ideològic, econòmic, educatiu, de gènere…xiii No hi hagué perdó. Ni per als vius ni per als morts. Fins al darrer moment, el dictador exhibí el seu cinisme: “Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquellos que lo fueron de España…”xiv

III

El 18 de juliol no fou un “Alzamiento Nacional” per salvar la pàtria del comunisme. Fou un cop d’Estat ordit des de mesos, finançat per l’oligarquia, armat per Hitler i Mussolini i beneït com a Croada per l’Església catòlica. L’objectiu, destruir la República i imposar una tirania depuradora que mantingués intocables els privilegis d’una casta secular. Si el govern hagués neutralitzat la militarada, els capitostos haurien estat jutjats, condemnats i afusellats, segons el codi de justícia militar vigent.xv Si en comptes d’interpretar “el sentido de la nación”, els militars s’haguessen limitat a interpretar el reglament, Paco Batiste, per exemple, hagués tornat a bord del “Maria Rosa” a Vinaròs i hauria sigut patró de vaixell…

La guerra no s’acabà amb el “parte” oficial de l’1 d’abril de 1939. L’estat de guerra es perllongà fins el 1948 i el règim del “18 de Julio” fins a la mort física del dictador, i encara més enllà, si més no, fins a les primeres eleccions del 15 de juny de 1977. Quaranta anys de dictadura: feixista durant la II Guerra Mundial, autàrquica a la postguerra, nacionalcatòlica, tecnocràtica, dictadura pura i dura.

Tanmateix, per a una certa historiografia i per a bona part de l’opinió pública, la guerra civil fou una fatalitat. Una fatalitat còsmica, una prova irrefutable de la predisposició genètica dels espanyols a barallar-se fins a la mort per una bandera i per un eslògan. Un episodi inevitable per culpa d’una caòtica república incapaç d’imposar ordre i justícia; la dictadura fou un purgatori dur, però necessari, fins arribar a una democràcia com cal, sota un rei criat al recer del dictador. En el centenari del naixement del general, Manuel Vázquez Montalbán descrivia com valoraria en un futur la societat espanyola la figura del Caudillo:

Francisco Franco Bahamonde, El Ferrol 1892-Madrid 1975. Militar y político español. Destacó en las campañas africanas de comienzos de siglo y comandó el bando nacionalista durante la guerra civil española (1936-1939) frente al bando republicano. Jefe del Estado hasta su muerte en 1975, gobernó con autoridad no exenta de dureza, pero bajo su mando se sentaron las bases del desarrollismo neocapitalista, que hizo de España una mediana potencia industrial en el último cuarto del siglo XX.”xvi

La hipòtesi de Montalbán ha estat corregida i augmentada per la ploma hagiogràfica de l’historiador Luís Suárez en l’entrada “Franco, era” del Diccionario Biográfico Español. La magna i inacabada obra de la Real Academia de la Historia: 6,4 milions d’euros a càrrec del Ministerio de Cultura.

Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado. Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania (…) Restaurando la bandera bicolor, anunció desde el primer momento su propósito de que las reformas por él emprendidas desembocasen en la Monarquía, pero sin partidos políticos ni sistema liberal, declarándola, sin embargo, confesionalmente católica.”xvii

IV

L’anomenada “Transició” imposà un relat. “Reconciliació”. Un relat que es podria resumir en la cançó de Raimon: “A l’any quaranta, tots havíem perdut”. Va ser el Partit Comunista d’Espanya (PCE) qui encetà aquest relat en el context d’una “Guerra Freda” que consolidava el règim com a base estratègica dels Estats Units.

«En la presente situación, y al acercarse el XX aniversario del comienzo de la guerra civil, el Partido Comunista de España declara solemnemente estar dispuesto a contribuir sin reservas a la reconciliación nacional de los españoles, a terminar con la división abierta por la guerra civil y mantenida por el general Franco.»xviii

La Llei d’Amnistia fou aprovada el 1977 amb els vots de tota l’esquerra i del centre dreta, però amb l’abstenció en bloc de la dreta franquista (aleshores Alianza Popular). Aquesta llei, que en principi no figurava en el guió dels “reformadors”, només fou possible per la pressió popular, com les massives manifestacions “proamnistia”xix de Barcelona el febrer de 1976, durament reprimides pels grisos. Només en foren exclosos els membres de la UMD (Unón Militar Democràtica). Per aquí, els militars no passaven. Però aquest decret tenia un parany: també amnistiava “los delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta ley (…Smilie: ;) los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”.xx

El 1986 coincident amb el cinquantè aniversari de l’inici de la guerra civil, el govern del PSOE va fer una declaració institucional:

El gobierno quiere honrar y enaltecer la memoria de todos los que, en el tiempo, contribuyeron con su esfuerzo, y muchos de ellos con su vida, a la defensa de la libertad y de la democracia en España. Y recuerda además con respeto a quienes desde posiciones distintas a las de la España democrática lucharon por una sociedad diferente a la que también muchos sacrificaron su vida”.xxi

D’aquesta manera s’equipara èticament i moralment els qui van morir i matar defensant la República i els qui van matar i morir per liquidar-la: executors i executats. Anys més tard, un ministre socialista, José Bono, va fer desfilar plegats un antic voluntari de la División Azul i un vell republicà combatent amb la resistència contra els nazis.xxii Així mateix, el torturador Melitón Manzanas, que amb les seues pròpies mans al servei de la dictadura va torturar desenes de detinguts, comparteix amb els seus torturats, l’honor de ser rememorat com a “víctima del terrorisme”. La mort dels soldats que envaeixen un país té el mateix valor ètic i moral que els civils morts del país ocupat que aquests soldats executen? És el mateix morir defensant el feixisme contra la democràcia que matar un feixista per defensar-la? Es pot guardar un minut de silenci en memòria dels guardians dels camps d’extermini nazis? Aixecar-se contra un govern legítim, té el mateix valor que defensar-lo?

Semblava, doncs, que en nom de la “reconciliació nacional” les fosses comunes restarien impunes, la malesa i l’especulació immobiliària les cobriria per sempre. Els familiars i amics, darrers testimonis vius, s’extingien inexorablement. Però el 2002 la tossuderia d’Emilio Silva per desenterrar el seu avi d’una fossa a Priaranza del Bierzoxxiii encetà un moviment de recuperació de la memòria de la guerra civil. La memòria dels vençuts: “desapareguts”, empresonats, mestres depurats, deportats als camps nazis, criatures segrestades… Fins al punt que el govern socialista de Zapatero impulsa l’anomenada Llei de la Memoria històrica, en una llarga tramitació parlamentària i encesos debats.xxiv

El revisionisme “neofranquista” liderat per un antic dirigent del GRAPO, Pío Moa, patrocinat per l’entramat mediàtic madrileny afí al Partit Popular durant la majoria absoluta de José María Aznar, remasteritzà els arguments refutats una i altra vegada pels investigadors, enverinà el debat i encoratjà la dreta, necessitada de nous arguments davant la constatació de la bancarrota historiogràfica del seu discurs.

L’expresident José María Aznar va qualificar totes aquelles persones que reclamaven una memòria històrica de “resentidos que ladran su odio por las esquinas”xxv. En el debat sobre la memòria històrica, un diputat del PP al·ludí a la naftalina de l’esquerraxxvi. L’exministre i excandidat a lehendakari Mayor Oreja afirmà que “muchas familias lo vivieron[el franquisme]con naturalidad (…Smilie: ;) era una situación de extraordinaria placidez”.xxvii En una manifestació convocada per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo, 25 de febrer de 2006, els manifestants cridaren: “Zapatero vete con tu abuelo”xxviii, al·ludint a l’avi de Zapatero, militar republicà afusellat.

El 2008 un Informe del Comitè de Drets Humans de l’ONU aconsellà a l’Estat espanyol el següent:

El Estado por su parte debería: a) Considerar la derogación de la Ley de amnistía de 1977; b) Tomar las medidas legislativas necesarias para garantizar el reconocimiento de la imprescriptibilidad de los crímenes de lesa humanidad por los tribunales nacionales; c) Prever la creación de una comisión de expertos independientes encargada de restablecer la verdad histórica sobre las violaciones de los derechos humanos cometidas durante la guerra civil y la dictadura; y d) Permitir que las familias identifiquen y exhumen los cuerpos de las víctimas y, en su caso, indemnizarlas.”xxix

I a l’octubre de 2008, el jutge més mediàtic i polèmic de l’Audiencia Nacional, l’antic Tribunal d’Ordre Públic (TOP), Baltasar Garzón, es va declarar competent per investigar els crims del franquisme. En concret, el destí de 143.353 “desapareguts”, a partir de la informació aportada entre 2006 i 2008 per diverses associacions per a la recuperació de la memòria històrica. El jutge imputava al general Franco i a 34 acusats més les desaparicions il·legals, dintre del concepte de “crims contra la humanitat”, un delicte imprescriptible, segons el dret internacional.

los vencedores de la Guerra Civil aplicaron su derecho a los vencidos y desplegaron toda la acción del Estado para la localización, identificación y reparación de las víctimas caídas de la parte vencedora, no aconteció lo mismo respecto de los vencidos que además fueron perseguidos, encarcelados, desaparecidos y torturados por quienes habían quebrantado la legalidad vigente al alzarse en armas contra el Estado”.xxx

Amb aquesta actuació es desfermà una tempesta “guerracivilista” a les portades i pàgines d’opinió dels diaris, macabres intercanvis d’esqueles, tertúlies radiofòniques de grans decibels, polèmiques judicials i enfrontaments dialèctics entre diputats. El Tribunal Suprem acceptà un recurs de “Manos Limpias” i “Liberdad e Identidad, d’ideologia ultradretana, que acusaven el jutge de prevaricació. L’enjudiciament de Garzón es convertí en un circ mediàtic dins i fora del Regne. Paradoxalment, els qui més fustigaven el jutge, no fa gaires anys el proposaven com a candidat per al Premi Nobel de la Pau pels seus “èxits”. La persecució d’independentistes durant els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, amb denúncies de tortures que foren desateses pel jutge i que li costà a l’Estat espanyol una sanció del Tribunal Europeu de Drets Humans. L’aplicació amb duresa de la Llei Antiterrorista, que li valgué crítiques per part d’Amnistia Internacional. El tancament del diari Egin per presumpta vinculació amb ETA, que els tribunals declararen inexistent. La persecució de criminals de guerra argentins i xilens. I com a punt culminant l’ordre de detenció del general xilè Augusto Pinochet mentre es trobava a Londres conversant amigablement amb l’exdama de ferro Margaret Thatcher.

Finalment, el Tribunal Suprem l’absolgué, però amb unes asseveracions inquietants: “el derecho a conocer la verdad histórica no forma parte del proceso penal”. El màxim Tribunal considera que no és aplicable el delicte de “crims contra la humanitat” perquè les lleis que permeten perseguir aquesta mena de crims no eren vigents “al tiempo de la comisión de los hechos”. Segons la sentència, la investigació dels crims del franquisme “corresponde al Estado a través de otros organismos y debe contar con el concurso de todas las disciplinas y profesiones, especialmente a los historiadores”.xxxi

La recerca historiogràfica, l’obertura d’arxius estatals i internacionals, la recopilació documental dels darrers testimonis vius, l’exhumació de les fosses ha capgirat la visió que els vencedors van imposar sobre la República, la guerra civil i la dictadura. Els beneficiaris directes i els seus hereus voldrien esborrar-ne els vestigis de la barbàrie perquè no se’n pogués reconèixer cap imatge en el present. Voldrien una victòria impune sobre els vius i sobre els morts. Voldrien centrifugar la història, rentar-la i obtenir un relat immaculat.

Els vencedors no assumiren públicament la responsabilitat d’haver provocat una guerra civil, d’haver imposat una sagnant dictadura i aprofitar-se’n tant com van poder. Van acceptar l’amnistia que eximia els vençuts, perquè ells gaudirien de la impunitat dels seus crims i complicitats. Només els va caldre mudar-se de jaqueta i mantenir com si res no hagués passat els seus càrrecs en la magistratura, l’exèrcit, l’administració pública, la banca i els consells d’administració de les principals empreses.

No hi ha hagut reconeixement. No hi hagut reparació. No hi hagut reconciliació. Hi ha hagut amnèsia alimentada amb la lletania de “no reobrir les ferides”. Impunitat eterna. I ara, amnistia fiscal per als grans defraudadors. Una democràcia de baixa intensitat.

 

 

iEn Vinaroz triunfaron nueve radicales, seis socialistas y uno de la derecha republicana. Los monárquicos se retiraron de la lucha.” La Vanguardia, 14.04.1931. pàg 31.

ii Francisco Batiste Baila. El sol se extinguió en Mauthausen. Vinarocenses en el infierno nazi. Antinea, Vinaròs, 1999. Pàg. 26-27.

iii Jesús Salas Larrazábal. La Guerra de España desde el Aire: dos ejércitos y sus cazas frente a frente. Ariel, Barcelona 1969. “La espada victoriosa de Franco partió en dos la España que aún detentan los rojos, y nuestros soldados llegaron al Mediterráneo del Este después de una jornada triunfal”. ABC de Sevilla, 16.04.1936.

iv Entre les víctimes del metrallament, el pescador de 33 anys Bartomeu Aulet Gombau, veí de Paco Batiste, al núm. 2 del carrer de Sant Francesc, un germà del qual, Agustí, de 29 anys, morí en campanya en una data indeterminada de 1938. Antoni Arnau, Nuestros días oscuros. Antinea, Vinaròs 2005. Pàg. 70-71.

v Vicente Enrique y Tarancón. Recuerdos de juventud, Barcelona, Ediciones Gruijalbo, 1984. pàg. 264-265.

vi “el procedimiento se prestaba para que fuese un sentimiento de venganza o de odio el que se impusiera sobre el deber de administrar rectamente la justicia.” Vicente Enrique y Tarancón. Op cit. Pàg. 262-272.

vii “En el juicio él mismo se hizo la defensa: si había velto es porque creía en la palabra dada por os vencedores. Todos los que tuviesen las manos limpias y la conciencia tranquila podían volver. Como yo las tengo por eso he venido. No le valió la defensa.” Agustín Ribera, Zoraniv. Antinea, Vinaròs.

viii “A José Vicente Borrás Castell no se le puede culpar de delito alguno, pues no ha cometido asesinatos, ni robos, ni detenciones, ni registros, etc. pero por su condición de maestro nacional en un pueblo rural, no cabe duda de que gozaba de cierta influencia en la localidad. Son hechos probados que perteneció al Partido Socialista, de cuya agrupación local fue presidente, que ocupó el cargo de secretario de la U.G.T. local, que formó parte del Comité o Consejo Municipal durante unos días, que tomó parte en mítines de propaganda electoral de izquierda y que escribió artículos en la prensa propagando su ideología. Ello condujo a una revolución que causó centenares de miles de muertos en una guerra civil, de todo lo cual se puede y se debe hacerle responsable. Consiguientemente, pido para el procesado la última pena.” Sentència del ministeri fiscal, 11 de desembre de 1940, Audiència Provincial de Castelló. Ángel Rodríguez de Mier.José Vicente Borrás, memorias de un maestro republicano. Onada, Benicarló 2011.

ix Agustín Ribera, op. cit. Una recopilació exhaustiva de la repressió franquista la trobareu en els dos volums d’Antoni Aranau, Nuestros días oscuros. Antinea, Vinaròs 2005. Una pèssima edició que no es mereix l’esforç de l’autor i la vàlua de la documentació aportada.

x Francisco Batiste Baila, op. cit. Pàg. 46

xiEn nuestra ciudad hubo grandiosa manifestación popular el martes por la noche paseando la bandera republicana, con acompañamiento de La Marsellesa por la banda de música ydiscursos en el balcón del Ayuntamiento y vivas innumerables a la República. La manifestación del pueblo grandiosa y entusiasta discurrió con el orden mas completo, siendo de alabar la corrección ycultura de la que una vez mas supo dar, gallarda prueba Vinaroz.” San Sebastián, 19.04.1931. Pàg. 7.

xii General Emilio Mola Vidal, Instrucción Reservada. Base 5ª.. Emilio Mola, Navarra 1936, De la esperanza al terror.

xiii Pelai Pagès i Blanc. Les lleis repressives del franquisme (1936 – 1975). Tres i Quatre, València 2009.

xiv Arias Navarro llegeix a la TVE el testament de Franco: http://www.youtube.com/watch?v=IbTcTnxGjVo&feature=related

xv “Art. 238. Los reos de rebelión militar serán castigados: 1º) Con la pena de muerte el Jefe de la rebelión y el de mayor empleo militar, o más antiguo, si hubiere varios de mismo, que se pongan a la cabeza de la fuerza rebelde de cada cuerpo y de la de cada compañía, escuadrón, batería, fracción o grupo de estas unidades.” http://www.asturiasrepublicana.com/libertad6.html.

xvi Manuel Vázquez Montalbán. Autobiografía del general Franco. Planeta, Barcelona 1992. Pàg. 662-663.

xvii Público, 28 de maig de 2011.

xviii “Declaración del Partido Comunista de España. Por la reconciliación nacional, por una solución democràtica y pacífica del problema español”. Junio de 1956. http://www.filosofia.org/his/h1956rn.htm

xix “Manifestaciones por la amnistia general, F-76”. http://vimeo.com/1974484

xxi “Una guerra civil no es un acontecimiento conmemorable”, afirma el Gobierno. El País, 18.07.1986.

xxii “Bono dice que en España se quedan cuatro si se excluye a quienes alguna vez vitorearon a Franco. El Mundo, 12.10.2004

xxiii Removiendo las fosas del franquismo”.El Mundo,02.11.2002.

xxvRicard Vinyes. La memoria también ladra. El País, 12.04.2006.

xxvi “No sé cómo definirlo. Son estas cosas de IU, con su lenguaje antiguo y señorial que suenan un poco a naftalina. Están empeñados en hacer un homenaje no se sabe a quién”, (Luis de Grandes, en el debat sobre les víctimes del franquisme, El País, 25.11.2003).

xxvii “Mayor Oreja se niega a condenar el franquismo y Acebes evita desautorizarle”. El País, 16.10.2007.

xxviii Esa crítica al Ejecutivo se reflejaba también en las pancartas y en los gritos de los manifestantes, muchos de los cuáles iban dirigidos contra el presidente del Gobierno: “Zapatero embustero” o “Zapatero vete con tu abuelo”. El Mundo, 26.02.2006.

xxix Informe del Comité de Derechos Humanos de la ONU (94º reunión, octubre 200Smilie: 8). Pàg.39-40. http://www.ccprcentre.org/doc/ICCPR/AR/A_64_40%28Vol%20I%29_Esp.pdf

xxxi “El Supremo considera que Garzón erró, pero no prevaricó, y lo absuelve”, El País, 27.02.2012. Sentència PDF http://ep00.epimg.net/descargables/2012/02/27/c38da9aeed611d25e02b591d615891a5.pdf

Posted in General

CARRER DE SEBASTIÀ DALMAU SENSE NÚMERO


Els carrers són espais públics, “l’habitació del col·lectiu”, de què parlava Walter Benjamin, però també són llocs de memòria. En aquesta casa va nàixer i va viure un metge eminent. En aquell carrer van assassinar un diputat. En aquesta plaça un general dalt d’un cavall suporta estoicament l’atac dels coloms. El carrer, com a espai públic acull els petits i grans esdeveniments locals, nacionals i mundials: festes, processons, manifestacions, revolucions… És per això que el poder establert se l’ha apropiat tant com ha pogut. N’hi ha qui diu que Franco morí al llit, però la dictadura va morir al carrer. Un ministre va proferir que el carrer li pertanyia. Nomenar un carrer no és un fet banal. Una opció podria ser numerar-los: carrer núm. 1, carrer núm. 45… i així ad infinitum. Una altra, adoptar referències espacials: carrer del mig, carrer de dalt… O acudir al regne vegetal: carrer de l’om, plaça del pi… fins a l’avinguda del mar…

Ara bé, quan s’opta per l’elecció de noms propis seleccionats del santoral, de la política, de la guerra i d’altres activitats humanes o rememora victòries amb dia més i any i institucions, entrem en un terreny relliscós perquè les unanimitats s’acaben, i sovint són imposats pel decret del vencedor. Els canvis de règim polític, les guerres, les annexions s’han traduït ipso facto en canvis en el nomenclàtor. El passeig es va anomenar: del marqués de Benicarló durant la monarquia alfonsina; de Blasco Ibáñez durant la República i del Generalísimo Franco durant la dictadura. Si aneu a Peníscola fareu un itinerari simbòlic: de l’avinguda de Primo de Rivera, anireu a parar a l’avinguda de José Antonio, el seu fill falangista, que us porta a la plaça de la Constitució… A València no trobareu cap carrer, plaça ni avinguda de Jaume I.

El 1995 un ple de l’ajuntament atorgà el títol honorífic de fill predilecte al biòleg Alfred Giner Sorolla. La votació del ple fou unànime. La proposta, tenia lògica atès el currículum del senyor Giner i la trajectòria humana. Una distinció d’aquesta mena només té sentit en vida de l’homenatjat. D’altra banda, un fet habitual en altres pobles i ciutats, que també s’ufanen dels seus “fills predilectes”. No fa gaire, l’ajuntament de Terrassa concedí al migcampista del Barça Xavi Hernàndez la mateixa distinció… És comparable la recerca científica amb la recerca del gol? Un partit, la UPV emeté un comunicat a la premsa on rebutjava la proposta per considerar-la “discriminatòria” i proposava la concessió del títol d”il·lustre”. Així mateix un erudit local s’entretingué en disquisicions legalistes i protocol·làries i proposà un criteri “apolític”.1 Apolític? Ningú no discutia els mèrits científics, literaris d’Alfred Giner Sorolla. Potser l’intríngulis de l’assumpte era les conviccions republicanes, la defensa de la llengua, el seu agnosticisme –per no dir ateisme? O potser l’enveja?

Criteris, valors. D’això es tracta. Però quins criteris? Quins valors? Els criteris de qui? Els valors de qui? Hi ha un carrer a la perifèria de la ciutat, el carrer del duc de Vendôme. Fa quatre dies s’ha fet una exposició de gravats i els erudits locals han glossat la figura de l’egregi personatge. La conclusió que es desprèn de tanta laudatòria complaent és que l’únic mèrit d’aquest senyor és haver mort d’un empatx: un empatx de caixetes? De dàtils? D’ostres importades de França? Es va punxar els llavis amb una galera i se li van infectar? Tothom en descarta el llagostí com a culpable. Mai no ho sabrem del cert. Se’l van endur a l’Escorial, el cadàver, i allà reposa. I si va morir emmetzinat per un maulet al servei del general Basset, valencià i austriacista, com Vinaròs, per cert? I si l’enverinador fos un sicari del mateix Felip de Borbó, a qui devia les grans victòries i el devorava l’enveja…? Però qui era el duc de Vendôme?

Louis Joseph de Bourbon-Vendôme, duc de Vendôme (Paris, 1654-Vinaròs, 1712). Besnét per línia bastarda d’un rei. Va ser nomenat comandant en cap de l’exèrcit francès i artífex de les grans victòries borbòniques a la Guerra de Successió espanyola (1700-1714). Menjava sense mesura, mantenia concubines i aplegava una cort de jovenelos… Quan era en campanya, dormia en un gran tendal que compartia amb tota mena de companyies, fins i tot gossos que menjaven, dormien i defecaven. Passava dies sencers sense llevar-se del llit, on despatxava amb els oficials sense interrompre cap funció vital. Trobar-ne la tenda no tenia pèrdua, només calia flairar la ferum que desprenia.2

Posats a triar un nom il·lustre per a un carrer, tenim a l’abast un personatge amb perruca i casaca de l’estament militar, el coronel Sebastià Dalmau Oller (Barcelona, 1682 – Viena, 1762). Descendent de vinarossencs establerts a Barcelona. Membre de la burgesia mercantil barcelonina, prengué i finançà el comandament del regiment de la Fe, que va defensar Barcelona fins a l’11 de setembre de 1714. Enviat per la ciutat per a negociar la rendició amb els francesos, aquests van deixar escrit: “Barcelona ens ha enviat un representant que no té res d’imbècil”. Amb la derrota, Dalmau fou detingut, deportat a Alacant, a Pamplona i a Segòvia. Alliberat el 1725 amb la Pau de Viena entre l’emperador Carles VI (el nostre Carles III) i Felip V. Llavors va fer cap a Viena on serví en l’exèrcit imperial, assolint el títol de tinent general de cavalleria.3 http://www.11setembre1714.org/Biografies/Dalmau-Oller-Sebastia-frame.html.

Amb aquesta tria, lligaríem el passat amb el present amb una mica de coherència. Un personatge de sang vinarossenca, defensant la mateixa causa que els vinarossencs coetanis. Tots dos, vençuts. Un Regne i un Principat destruïts per la Nova Planta, un poble humiliat per la golafreria del vencedor. Derrota. Exili i oblit.

1 José A. Gómez Sanjuán, “Honores y distinciones en Vinaròs”, “U.P.V. de Vinaròs qüestiona el nomenament d’Alfred Giner Sorolla com a ‘Fill Predilecte’ de la ciutat”. Vinaròs, 2 de setembre de 1995, pàg. 21).

2 Alfred Bosch, “Duc de Vedôme. L’hedonista desfermat”. Els protagonistes del drama. Avui, 11.09.2003.

3 Joaquim Albareda: “Sebastià Dalmau, l’heroi discret”. Els protagonistes del drama, Avui, 11.09.2003.

Posted in General

POSEM LA RATLLA A AIGUAOLIVA

El municipi de Font-romeu ha denunciat el Tractat dels Pirineus de 1659 i demana sortir de França per la decisió del govern francés de suprimir una plaça d’ensenyant. Les fronteres estatals s’imposen a cops de guerra. Les mutacions del mapa europeu al llarg dels segles en són testimoni vergonyant.

Jaume I hauria pogut repartir Xarq al-Àndalus entre Catalunya i Aragó. En el projecte bonapartista de 1810, Vinaròs va caure a la prefectura de l’Ebre (capital, Tarragona). El 1833, Javier de Burgos desmembrà l’antic Regne de València en tres províncies. El 1851 Requena i Utiel passen a València. El 23 de desembre de 1936 la CNT presenta un projecte d’”Estatut per al País Valencià”, que encloïa Castelló, València, Alacant, Múrcia i Albacete. El 1963 les forces vives alacantines promouen la regió del “Sureste” (Alacant, Múrcia i Almeria).

Si Catalunya proclama la independència, mantindrem el molló a Sol de Riu o el fitarem a Aiguaoliva?

  1. Des de la fundació el 1241, Vinaròs pertany a la diòcesi de Tortosa.

  2. L’Estatut d’Autonomia de La Comunitat no en descriu els límits. La Constitució espanyola no explicita l’abast territorial on es procrea la “indissoluble” nació espanyola.

  3. Per la Llei orgànica 15/1995, de 27 de setembre, Gàtova, que pertanyia a la província de Castelló, s’agrega a la de València. El 2008, el Tribunal Suprem sentencia que Cabrillanes (Castella i Lleó), en litigi secular amb Somiedo (Astúries), ha de recuperar-ne 128,35 Ha.

  4. El coronel Sebastià Dalmau i Oller, fill de vinarossencs establerts a Barcelona, lluita heroicament en el setge de l’11 de setembre de 1714.

  5. El 18 d’octubre de 1835, 61 joves de la Milícia Nacional de Vinaròs van morir en la defensa d’Alcanar d’un atac dels carlistes.

  6. L’1 d’agost de 1936 el vinarossenc Rabassa intervé en el míting del POUM al Teatre Principal Palace de Barcelona.

  7. El 9 de setembre de 1955, Vinaròs rep amb entusiasme l’arribada de la Volta Ciclista a Catalunya. No en seria l’última.

  8. La temporada 1978-79 el Vinaròs CF participa en el grup català de la 3a. Divisió. L’Agrupació de Veterans del Vinaròs CF competeix en el campionat de Catalunya Sud.

  9. El 14 de juny de 1987, els Petits Cantaires de la Misericòrdia participen en la 20a. Trobada de Corals Infantils de Catalunya, al Palau Sant Jordi de Barcelona. I el 14 d’abril de 1996, Vinaròs n’acull la 29a. Trobada.

  10. Segons www.pueblos20.net, “Vinaros es un pueblo de la provincia de Barcelona situado en la comunidad de Catalunya”. Definitiu.

 Joan M. Guzman Pau

Posted in General