(Joan Brossa. País, 198
PRIMERA PART. 10 de juny de 2012, Gdansk Arena (Polònia). El príncep i la consort, el cap del govern espanyol i milers de forofos i forofes de La Roja esclaten. GOOOL, cantat amb melodia de la “Marcha Real” pels locutors fanàtics d’una emissora de ràdio. Espanya 1 – Itàlia 1. Fàbregas, un català, ha salvat Espanya de la catàstrofe. Les campanes al vol anuncien el pas solemne de la processó del Corpus…
“Aguanta, somos la cuarta potencia de Europa, España no es Uganda”, SMS filtrat de Rajoy a de Guindos. “Un préstec?”, “un ajut?”, “una injecció?”. La revista Time, s’ho pren a riota: “You Say Tomato, I Say Bailout: How Spain Agreed to be Rescued.”. Ras i curt, els PIGS, és a dir, els porcs –Portugal, Ireland, Greece and… Spain– de cap a l’escorxador.
La troica anuncia la contrapartida. 100.000 milions € per salvar la banca que haurem de retornar amb un interès del 3% combinat amb l’augment de l’IVA, l’ampliació de l’edat de jubilació, més “reformes”, més “retallades”… Una auditoria virtual amb xifres i balanços ficticis… I més impunitat per als culpables de la gran presa de pèl.
Al capdamunt, com a símbol de la pàtria, un rei cinegètic imposat per Franco, i constitucionalment irresponsable davant de la llei, cap d’una família exemplar de paper cuixé enfangada en baralles i negocis inconfessables.
I uns governants farsants votats per un electorat còmplice. Felipe González renuncià al marxisme perquè “antes que ser marxista hay que ser socialista” i esdevingué confucià: “no importa que el gato sea blanco o negro, lo que importa es que cace ratones”. El successor, José María Aznar, amb la mà al pit perjurava que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq i mostrava urbi et orbe les soles fatxendes de les sabates damunt la taula. Rodríguez Zapatero proclamà que Espanya havia superat Itàlia, negà la crisi i etzibà que teníem una banca de Champions League. I Rajoy, el “Señor de los Hilillos”, se’n va al futbol.
I feixistes recautxutats en demòcrates forever. I banquers jugant-se els nostres dipòsits al casino. I empresaris cobrant i pagant i subornant amb diner negre. I promotors devastant el territori. I defraudadors fiscals. Tots amnistiats. I un entrenador, el dit del qual “nos muestra el camino”, també.
I El president del Poder Judicial de comboi a Marbella. I el cap de la policia que titllà d’”enemic” els manifestants, ascendit. I els sindicats apoltronats en la burocràcia de l’Estat. I jurats populars que en castellà i amb faltes d’ortografia absolen malgrat l’evidència factual els imputats. I ajuntaments que convoquen referèndums per triar si la ciutadania vol gastar-se els diners en bous o en treball… i trien bous, per descomptat.
DESCANS. Sota el vernís de modernor, del frenesí consumista i de la glòria esportiva no hi ha més que feta la llei feta la trampa, Micuñaos i Aporellos. Una llosa de 16.770 € per càpita ens cau al damunt. I què? La nit de Sant Joan ha estat gloriosa. I la de Sant Pere i la de Sant Pau. Els restaurants no han donat a l’abast. Els rojos s’han desfet dels irlandesos, dels croates, dels gavatxos, dels lusitans i de Ronaldo el cristiano. El populatxo rojigualdo crida entusiasta: “Nosotros al ataque y Europa al rescate”.
SEGONA PART. 1 de juliol de 2012, Estadi Olímpic de Kiív (Ucraïna). El príncep i la consort, el cap del govern espanyol i milers de forofos i forofes de La Roja esclaten. GOOOL… GOOOL… GOOOL… GOOOL… cantats amb melodia de la “Marcha Real” pels locutors fanàtics i afònics d’una emissora de ràdio. Final del partit: España 4 – Itàlia 0. Els rojos s’embutxaquen una prima sense risc de 300 mil euros lliures d’impostos, gràcies a un conveni entre els estats espanyol i polonès. Si hagués vençut Itàlia, els azzurri havien promès lliurar la prima als afectats pel terratrèmol d’Emilia-Romagna.
Mentre els bombers de les Espanyes arruixen les masses eufòriques de la La Roja, al País Valencià el foc arrasa en marxa triomfal: Cortes de Pallars, Llombai, Catadau, Carlet, Tous, Alboraig, Torís, Real, Montroi, Iàtova, Macastre, Dosaigües, Sacanyet, Llíria, Teresa, Begís, Altura, les Alcubles, Xèrica. Fins a Vinaròs arriba l’olor de llenya i la cendra que entela el sol. Olor a desídia, Olor a abandó. Olor a mentida. Un bomber impotent denuncia per Canal 9 la manca de recursos per prevenir incendis: 15% de retallades, 50.000 hectàrees cremades. Més de 3.000 persones evacuades. Però això no té cap importància. Rajoy transmet a Fabra “tot el suport del govern” i marxa a veure la Roja. Iker Casillas aixeca la copa. Comença la desfilada de cotxes amb estanqueres al vent i clàxons estridents. Retruny el festival pirotècnic. Arnau obre la porta de l’armari i s’amaga. Dolça es cargola indiferent sobre el coixí. Dolça i Arnau no són espanyols. Els gats no tenen pàtria.
EXERCICI DE VACANCES
En què es diferencia la samarreta de l’esquerra de la samarreta de la dreta?
