Joan Fontcuberta, SIPACO (Síndrome de Patriotisme Constitucional)
“Como el vino de Jerez / y el vinillo de Rioja… banderita tu eres roja / banderita tu eres gualda…”, cantava Carlota Pisano en el paper de Carolina, marinera i abanderada de la “mujer española” en la comèdia musical Las Corsarias, èxit esclatant a Madrid, el 31 d’octubre de 1919.[1] Alfonso XIII en condecorà els actors per la proesa. El Regne d’Espanya, “neutral” durant la Gran Guerra (1914-191
, s’havia enfangat al Marroc en una mortífera aventura colonial. El juliol de 1909 mentre les respectables senyores de la burgesia barcelonina repartien escapularis als soldats de lleva, treballadors que deixaven dones i criatures, esclatà una revolta a Barcelona. Carn de canó sacrificada per la incompetència criminal del general Silvestre a Annual. Els joves de bona casa s’escaquejaven per 1.000 pessetes. Amb aquest pasdoble han desfilat generacions de reclutes de les Espanyes fins a l’abolició del servei militar.
La banderita hagués pogut ser azul y grana. El relleu dinàstic a les Espanyes el 1700, entre altres “inconvenients”, com la Nova Planta, suposà canvis heràldics. El penó dels Borbó era blanc, la qual cosa provocava en els vaixells de “Mi Armada Naval i demás Embarcaciones Españolas… inconvenientes y perjuicios… equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones”. Traduït en pla. Els Borbó regnaven a França i les Espanyes, els vaixells de guerra dels quals duien pavelló blanc. L’arxienemic, la Royal Navy enarborava un pavelló blanc amb la creu de Sant Jordi al cantó. I els vaixells de Portugal també hi pul·lulaven amb llençols blancs desplegats a popa. Per evitar el “foc amic”, el dèspota il·lustrat Carlos III encarregà al ministre de Marina uns models. El ministre li n’oferí 12 i sa majestat en trià un a prova de daltonians a la deriva en alta mar. www.crwflags.com/fotw/flags/es!1785.
“he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima.” Aranjuez, 28 de maig de 1785.
Des de fa uns anys es tornen a veure banderes tricolors republicanes en manifestacions i actes polítics i culturals. La bandera republicana és la primera bandera espanyola com a tal declarada oficial per una Constitució, la de 1931 (Art 1. “la bandera de la República española es roja, amarilla y morada”). S’ha identificat el morat amb el suposat color dels Comuneros castellans enfrontats a l’emperador Carles. El 30 de novembre de 1869 dues manifestacions, l’una monàrquica i l’altra republicana, ocupaven els carrers de Barcelona. La manifestació monàrquica era encapçalada per una bandera roja, groga i… morada! Segons els cronistes el morat identificava Castella.[2] De fet no és més que una manifestació de nacionalisme espanyol, en aquest cas jacobí, tal i com expressa el decret de 27 d’abril de 1931, que establia l’ús oficial de la tricolor.
“Hoy se pliega la bandera adoptada como nacional a mediados del siglo XIX. De ella se conservan los dos colores y se le añade un tercero, que la tradición admite por insignia de una región ilustre, [Castella] nervio de la nacionalidad, con lo que el emblema de la República, así formado, resume más acertadamente la armonía de una gran España.”
Els militars colpistes restituïren la bicolor a Sevilla el 15 d’agost de 1936. Una cerimònia delirant d’exaltació religiosa (dia de la Mare de Déu d’agost), militar i espanyolista, mentre s’executava una implacable repressió ordenada pels oradors, els generals Queipo de Llano i Francisco Franco.[3] La bandera bicolor, l’”estanquera”, sempre ha tingut mala fama entre el poble: identificada amb la monarquia, amb les guerres inútils al Marroc, amb la dictadura franquista, amb el folclorisme més tronat. Però els successius triomfs dels “rojos” a eurocopes i mundials de futbol ha disparat la demanda de banderes espanyoles, fins a exhaurir-ne les existències dels establiments xinesos.
La “rehabilitació” democràtica vingué de la mà de Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE), flanquejat per una bandera bicolor i una roja amb la falç i el martell, en la roda de premsa posterior a la “intempestiva” legalització del PCE, un divendres sant de 1977, quan el comitè central acordà acceptar la “bandera nacional”. «En lo sucesivo la bandera con los colores oficiales del Estado figurará al lado de la bandera del Partido Comunista. Siendo una parte de ese Estado, la bandera de éste no puede ser monopolio de ninguna fracción política, y no podíamos abandonarla a los que quieren impedir, el paso pacífico a la democracia.» [4]
A la plaza Colón de Madrid, oneja “la bandera española más grande del mundo”: 38 kg., 21 x 14 m.[5] Hissada per primer cop el 12 d’octubre de 2002, “Fiesta Nacional”, abans “Día de la Raza”, per ordre del ministre de Defensa Federico Trillo, sota la inspiració de José María Aznar, president del govern, fascinat en un viatge oficial per l’enorme bandera mexicana que oneja a la plaza del Zócalo de la capital asteca. Com a resposta, l’artista Joan Fontcuberta exposà el 2003 a la sala Metrónom de Barcelona l’obra SIPACO (Síndrome de Patriotisme Constitucional). Es tracta de la reproducció de tres fragments de bandera espanyola ampliats amb un potent microscopi fins a 40.000 augments, per “contrarestar la grandiloqüència patriòtica”.[6] L’experiment constata que “vista en les més profundes entranyes, la fibra de tota bandera desvetlla la mateixa pols.”
Quina relació hi ha entre aquestes dues fotografies?
