DESMEMORIAL

I

El 12 d’abril de 1931 les candidatures republicanes van vèncer a les principals ciutats a les eleccions municipals. També a Vinaròs.ⁱ El dia 14, es proclamà la República. Primer a Eibar; hores més tard, a Barcelona, València… Ni els més fidels entusiastes i beneficiaris d’una Monarquia, corrupta i desprestigiada, van moure un dit per defensar-la. Entre ells, el general Sanjurjo, responsable de l’ordre públic com a director general de la Guàrdia Civil.

El dissabte 14 d’abril, coincidint amb el 81è. Aniversari de la proclamació, mentre el nét del rei destronat queia en una cacera d’elefants a Botswana, van ser homenatjats els morts de Franco a la fossa comuna del cementiri de Vinaròs.

Matinada del 15 d’abril de 1938. Una gentada espaordida s’aplega al port de Vinaròs per embarcar-se i escapolir-se’n, davant la brama que els “nacionals” s’hi acosten. Una barca pren la iniciativa i posa rumb cap a Barcelona. Entre els fugitius, el jove Paco Batisteⁱⁱ. La resta emprèn rumb cap a València. De sobte, per sobre de l’horitzó, apareix una esquadrilla en formació d’atac. L’Escuadrilla Azul, sota el comandament del capità Joaquín García Morato:

“Fue un día de sol primaveral el de la llegada al Mediterráneo cuando mi viejo equipo de caza ganó una batalla en el mar (… Las hordas rojas, acosadas como fieras, huían empleando todos los medios a su alcance (… diez barcas agujereadas por las balas se hundieron para siempre, dejaron sobre las aguas aquellos desgraciados que sucumbieron antes de ganar la costa.”ⁱⁱⁱ

Durant anys, el poble de Vinaròs va haver de suportar l’oprobi que l’Ajuntament honrés l’autor de la cacera amb un carrer. El nou consistori democràtic sorgit a les eleccions municipals de 1979 el canvià pel del doctor Fleming, el descobridor de la penicil·lina. Potser hagués calgut conservar-ne el nom i una estela amb la inscripció: “García Morato. Aviador facciós que metrallà deu barques. El poble sempre en recordarà les víctimes”.^iv

El 15 d’abril de 1938, Divendres Sant, les tropes franquistes “alliberaven” Vinaròs i publicaven el Bando que donava cobertura legal al cop d’estat perpetrat el 18 de juliol de 1936. Des del mateix dia les forces d’ocupació “depuren” la ciutat de “rojos”. Els militars van requisar l’antic convent de Sant Francesc i el van convertir en presó. S’hi amuntegaven en unes condicions higièniques deplorables presoners capturats dels fronts de guerra, de Vinaròs i de les poblacions veïnes. El rector interí, Vicent Enrique y Tarancón, que anys a venir ocuparia la màxima jerarquia de l’Església espanyola, en va quedar corprès per la situació dels presos, “francamente inhumana”. I encara més per la freqüència de les execucions, que aterrien el veïnat: “El pueblo estaba fuertemente conmocionado por esas ejecuciones, que se repetían con bastante frecuencia. Comentaban todos el hecho en voz baja, se les veía atemorizados, excepto a algunos que decían que la victoria no sería completa mientras no matasen a todos los rojos que tuviesen ‘las manos manchadas de sangre’.^v Quan va comentar al comandament que, als acusats en els judicis militars, no se’ls permetia defensar-se i que la culpabilitat es donava per descomptada, li van respondre que en temps de guerra no hi havia temps per a subtileses legals.^vi

Fins i tot persones que no havien comés “delicte de sang”, en retornar als pobles van ser denunciades, arrestades i condemnades a la “última pena”, després de consells de guerra sumaríssims. És el cas, per exemple, del dirigent del POUM Josep Rabasa^vii o del mestre José Vicente Borràs^viii. Pel fet de sol·licitar el trasllat a l’asil del moribund Joan Ribera Roure, alcalde de Vinaròs del gener a l’octubre de 1937, detingut en uns magatzems, “ocasionó que algunas personas me negaran durante algun tiempo el saludo”.^ix Per aquesta raó el jove Paco Batiste, opta per no tornar de l’exili: “reconozco que durante unos días estuve tentado de retornar a mi patria y que llegué a recibir avales de mi pueblo, pero mi hermana Rosita, teniendo en cuenta la ebullición y algunos comportamientos no muy ortodoxos de los vencedores, me hizo llegar un telegrama cuyo contenido, a su modo, me hizo desistir de tal intención”.^x

El 16 de maig, onze presos són seleccionats en una “saca” per afusellar-los a la tàpia del cementiri. Només en sabem les inicials. Les 74 persones soterrades a la fossa comuna no són víctimes del 14 d’abril de 1931, una data festiva en què una manifestació popular desfilà pels carrers de Vinaròs amb els acords de la “Marxa de Riego” i de “la Marsellesa”,^xi sinó dels vencedors del 15 d’abril de 1938, autors materials de les sentències i de les execucions. Perquè la història no els oblide, ni a les víctimes ni als botxins, és aquest el jorn en què hauríem de recordar-los, i deixar la data del 14 d’abril per reivindicar una altra República d’una manera festiva i cívica.

II

“Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado.”^xii

Quina sort els esperava, doncs, als partidaris i còmplices dels colpistes atrapats en la “zona roja”, que des de feia mesos conspiraven als casinos entre cafè, copa i puro, mentre la majoria de la gent treballava o maldava per tirar endavant en un context de penúries, paranoia i agitació? Què podien esperar capellans, patrons, propietaris, notaris, gent d’ordre i de missa diària davant del desori institucional, de la indignació i de la ira popular, dels comitès convertits en l’espasa justiciera del “Poble”, i de la impunitat que proporcionava un fusell a la mà d’uns milicians envanits en nom de “la Revolució” que tan havien esperat?

La violència dels sollevats fou freda, premeditada, planificada i perdurable. Recopilada en un corpus de lleis que donava cobertura legal a una repressió sistemàtica que afectà tots els àmbits: laboral, social, ideològic, econòmic, educatiu, de gènere…^xiii No hi hagué perdó. Ni per als vius ni per als morts. Fins al darrer moment, el dictador exhibí el seu cinisme: “Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquellos que lo fueron de España…”^xiv

III

El 18 de juliol no fou un “Alzamiento Nacional” per salvar la pàtria del comunisme. Fou un cop d’Estat ordit des de mesos, finançat per l’oligarquia, armat per Hitler i Mussolini i beneït com a Croada per l’Església catòlica. L’objectiu, destruir la República i imposar una tirania depuradora que mantingués intocables els privilegis d’una casta secular. Si el govern hagués neutralitzat la militarada, els capitostos haurien estat jutjats, condemnats i afusellats, segons el codi de justícia militar vigent.^xv Si en comptes d’interpretar “el sentido de la nación”, els militars s’haguessen limitat a interpretar el reglament, Paco Batiste, per exemple, hagués tornat a bord del “Maria Rosa” a Vinaròs i hauria sigut patró de vaixell…

La guerra no s’acabà amb el “parte” oficial de l’1 d’abril de 1939. L’estat de guerra es perllongà fins el 1948 i el règim del “18 de Julio” fins a la mort física del dictador, i encara més enllà, si més no, fins a les primeres eleccions del 15 de juny de 1977. Quaranta anys de dictadura: feixista durant la II Guerra Mundial, autàrquica a la postguerra, nacionalcatòlica, tecnocràtica, dictadura pura i dura.

Tanmateix, per a una certa historiografia i per a bona part de l’opinió pública, la guerra civil fou una fatalitat. Una fatalitat còsmica, una prova irrefutable de la predisposició genètica dels espanyols a barallar-se fins a la mort per una bandera i per un eslògan. Un episodi inevitable per culpa d’una caòtica república incapaç d’imposar ordre i justícia; la dictadura fou un purgatori dur, però necessari, fins arribar a una democràcia com cal, sota un rei criat al recer del dictador. En el centenari del naixement del general, Manuel Vázquez Montalbán descrivia com valoraria en un futur la societat espanyola la figura del Caudillo:

“Francisco Franco Bahamonde, El Ferrol 1892-Madrid 1975. Militar y político español. Destacó en las campañas africanas de comienzos de siglo y comandó el bando nacionalista durante la guerra civil española (1936-1939) frente al bando republicano. Jefe del Estado hasta su muerte en 1975, gobernó con autoridad no exenta de dureza, pero bajo su mando se sentaron las bases del desarrollismo neocapitalista, que hizo de España una mediana potencia industrial en el último cuarto del siglo XX.”^xvi

La hipòtesi de Montalbán ha estat corregida i augmentada per la ploma hagiogràfica de l’historiador Luís Suárez en l’entrada “Franco, era” del Diccionario Biográfico Español. La magna i inacabada obra de la Real Academia de la Historia: 6,4 milions d’euros a càrrec del Ministerio de Cultura.

“Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado. Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania (…) Restaurando la bandera bicolor, anunció desde el primer momento su propósito de que las reformas por él emprendidas desembocasen en la Monarquía, pero sin partidos políticos ni sistema liberal, declarándola, sin embargo, confesionalmente católica.”^xvii

IV

L’anomenada “Transició” imposà un relat. “Reconciliació”. Un relat que es podria resumir en la cançó de Raimon: “A l’any quaranta, tots havíem perdut”. Va ser el Partit Comunista d’Espanya (PCE) qui encetà aquest relat en el context d’una “Guerra Freda” que consolidava el règim com a base estratègica dels Estats Units.

«En la presente situación, y al acercarse el XX aniversario del comienzo de la guerra civil, el Partido Comunista de España declara solemnemente estar dispuesto a contribuir sin reservas a la reconciliación nacional de los españoles, a terminar con la división abierta por la guerra civil y mantenida por el general Franco.»^xviii

La Llei d’Amnistia fou aprovada el 1977 amb els vots de tota l’esquerra i del centre dreta, però amb l’abstenció en bloc de la dreta franquista (aleshores Alianza Popular). Aquesta llei, que en principi no figurava en el guió dels “reformadors”, només fou possible per la pressió popular, com les massives manifestacions “proamnistia”^xix de Barcelona el febrer de 1976, durament reprimides pels grisos. Només en foren exclosos els membres de la UMD (Unón Militar Democràtica). Per aquí, els militars no passaven. Però aquest decret tenia un parany: també amnistiava “los delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta ley (… los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”.^xx

El 1986 coincident amb el cinquantè aniversari de l’inici de la guerra civil, el govern del PSOE va fer una declaració institucional:

“El gobierno quiere honrar y enaltecer la memoria de todos los que, en el tiempo, contribuyeron con su esfuerzo, y muchos de ellos con su vida, a la defensa de la libertad y de la democracia en España. Y recuerda además con respeto a quienes desde posiciones distintas a las de la España democrática lucharon por una sociedad diferente a la que también muchos sacrificaron su vida”.^xxi

D’aquesta manera s’equipara èticament i moralment els qui van morir i matar defensant la República i els qui van matar i morir per liquidar-la: executors i executats. Anys més tard, un ministre socialista, José Bono, va fer desfilar plegats un antic voluntari de la División Azul i un vell republicà combatent amb la resistència contra els nazis.^xxii Així mateix, el torturador Melitón Manzanas, que amb les seues pròpies mans al servei de la dictadura va torturar desenes de detinguts, comparteix amb els seus torturats, l’honor de ser rememorat com a “víctima del terrorisme”. La mort dels soldats que envaeixen un país té el mateix valor ètic i moral que els civils morts del país ocupat que aquests soldats executen? És el mateix morir defensant el feixisme contra la democràcia que matar un feixista per defensar-la? Es pot guardar un minut de silenci en memòria dels guardians dels camps d’extermini nazis? Aixecar-se contra un govern legítim, té el mateix valor que defensar-lo?

Semblava, doncs, que en nom de la “reconciliació nacional” les fosses comunes restarien impunes, la malesa i l’especulació immobiliària les cobriria per sempre. Els familiars i amics, darrers testimonis vius, s’extingien inexorablement. Però el 2002 la tossuderia d’Emilio Silva per desenterrar el seu avi d’una fossa a Priaranza del Bierzo^xxiii encetà un moviment de recuperació de la memòria de la guerra civil. La memòria dels vençuts: “desapareguts”, empresonats, mestres depurats, deportats als camps nazis, criatures segrestades… Fins al punt que el govern socialista de Zapatero impulsa l’anomenada Llei de la Memoria històrica, en una llarga tramitació parlamentària i encesos debats.^xxiv

El revisionisme “neofranquista” liderat per un antic dirigent del GRAPO, Pío Moa, patrocinat per l’entramat mediàtic madrileny afí al Partit Popular durant la majoria absoluta de José María Aznar, remasteritzà els arguments refutats una i altra vegada pels investigadors, enverinà el debat i encoratjà la dreta, necessitada de nous arguments davant la constatació de la bancarrota historiogràfica del seu discurs.

L’expresident José María Aznar va qualificar totes aquelles persones que reclamaven una memòria històrica de “resentidos que ladran su odio por las esquinas”^xxv. En el debat sobre la memòria històrica, un diputat del PP al·ludí a la naftalina de l’esquerra^xxvi. L’exministre i excandidat a lehendakari Mayor Oreja afirmà que “muchas familias lo vivieron[el franquisme]con naturalidad (… era una situación de extraordinaria placidez”.^xxvii En una manifestació convocada per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo, 25 de febrer de 2006, els manifestants cridaren: “Zapatero vete con tu abuelo”^xxviii, al·ludint a l’avi de Zapatero, militar republicà afusellat.

El 2008 un Informe del Comitè de Drets Humans de l’ONU aconsellà a l’Estat espanyol el següent:

“El Estado por su parte debería: a) Considerar la derogación de la Ley de amnistía de 1977; b) Tomar las medidas legislativas necesarias para garantizar el reconocimiento de la imprescriptibilidad de los crímenes de lesa humanidad por los tribunales nacionales; c) Prever la creación de una comisión de expertos independientes encargada de restablecer la verdad histórica sobre las violaciones de los derechos humanos cometidas durante la guerra civil y la dictadura; y d) Permitir que las familias identifiquen y exhumen los cuerpos de las víctimas y, en su caso, indemnizarlas.”^xxix

I a l’octubre de 2008, el jutge més mediàtic i polèmic de l’Audiencia Nacional, l’antic Tribunal d’Ordre Públic (TOP), Baltasar Garzón, es va declarar competent per investigar els crims del franquisme. En concret, el destí de 143.353 “desapareguts”, a partir de la informació aportada entre 2006 i 2008 per diverses associacions per a la recuperació de la memòria històrica. El jutge imputava al general Franco i a 34 acusats més les desaparicions il·legals, dintre del concepte de “crims contra la humanitat”, un delicte imprescriptible, segons el dret internacional.

“los vencedores de la Guerra Civil aplicaron su derecho a los vencidos y desplegaron toda la acción del Estado para la localización, identificación y reparación de las víctimas caídas de la parte vencedora, no aconteció lo mismo respecto de los vencidos que además fueron perseguidos, encarcelados, desaparecidos y torturados por quienes habían quebrantado la legalidad vigente al alzarse en armas contra el Estado”.^xxx

Amb aquesta actuació es desfermà una tempesta “guerracivilista” a les portades i pàgines d’opinió dels diaris, macabres intercanvis d’esqueles, tertúlies radiofòniques de grans decibels, polèmiques judicials i enfrontaments dialèctics entre diputats. El Tribunal Suprem acceptà un recurs de “Manos Limpias” i “Liberdad e Identidad, d’ideologia ultradretana, que acusaven el jutge de prevaricació. L’enjudiciament de Garzón es convertí en un circ mediàtic dins i fora del Regne. Paradoxalment, els qui més fustigaven el jutge, no fa gaires anys el proposaven com a candidat per al Premi Nobel de la Pau pels seus “èxits”. La persecució d’independentistes durant els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, amb denúncies de tortures que foren desateses pel jutge i que li costà a l’Estat espanyol una sanció del Tribunal Europeu de Drets Humans. L’aplicació amb duresa de la Llei Antiterrorista, que li valgué crítiques per part d’Amnistia Internacional. El tancament del diari Egin per presumpta vinculació amb ETA, que els tribunals declararen inexistent. La persecució de criminals de guerra argentins i xilens. I com a punt culminant l’ordre de detenció del general xilè Augusto Pinochet mentre es trobava a Londres conversant amigablement amb l’exdama de ferro Margaret Thatcher.

Finalment, el Tribunal Suprem l’absolgué, però amb unes asseveracions inquietants: “el derecho a conocer la verdad histórica no forma parte del proceso penal». El màxim Tribunal considera que no és aplicable el delicte de “crims contra la humanitat” perquè les lleis que permeten perseguir aquesta mena de crims no eren vigents “al tiempo de la comisión de los hechos”. Segons la sentència, la investigació dels crims del franquisme «corresponde al Estado a través de otros organismos y debe contar con el concurso de todas las disciplinas y profesiones, especialmente a los historiadores».^xxxi

La recerca historiogràfica, l’obertura d’arxius estatals i internacionals, la recopilació documental dels darrers testimonis vius, l’exhumació de les fosses ha capgirat la visió que els vencedors van imposar sobre la República, la guerra civil i la dictadura. Els beneficiaris directes i els seus hereus voldrien esborrar-ne els vestigis de la barbàrie perquè no se’n pogués reconèixer cap imatge en el present. Voldrien una victòria impune sobre els vius i sobre els morts. Voldrien centrifugar la història, rentar-la i obtenir un relat immaculat.

Els vencedors no assumiren públicament la responsabilitat d’haver provocat una guerra civil, d’haver imposat una sagnant dictadura i aprofitar-se’n tant com van poder. Van acceptar l’amnistia que eximia els vençuts, perquè ells gaudirien de la impunitat dels seus crims i complicitats. Només els va caldre mudar-se de jaqueta i mantenir com si res no hagués passat els seus càrrecs en la magistratura, l’exèrcit, l’administració pública, la banca i els consells d’administració de les principals empreses.

No hi ha hagut reconeixement. No hi hagut reparació. No hi hagut reconciliació. Hi ha hagut amnèsia alimentada amb la lletania de “no reobrir les ferides”. Impunitat eterna. I ara, amnistia fiscal per als grans defraudadors. Una democràcia de baixa intensitat.

 

 

Tweet