“Nosotros quisiéramos hacer de España algo así como una bola de billar: perfecta, pulida y, lo que es más, compacta…”
José Ortega y Gasset,
España invertebrada. 1921
L’obsessió per eixugar el dèficit serveix com a coartada per a fustigar l’anomenat “estado de las autonomías” i de “meter en cintura” les comunitats autònomes[1]. Es prescriu el receptari administrat des dels temps del conde-duque de Olivares: “vertebrar”, “uniformar”, “racionalizar”, “harmonizar”, “simplificar”. El “café para todos” ha caducat. Aquesta fórmula, “inventada” per l’andalús Manuel Clavero Arévalo, ministre de la Unión del Centro Democràtico (UCD),[2] va ser el resultat del pacte entre UCD (Abril Martorell) i PSOE (Alfonso Guerra) per generalitzar un estat autonòmic amb l’objectiu d’aigualir la singularitat de les “nacionalitats històriques”: Catalunya, Galícia i el País Basc.[3]
Un dia, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, justifica el desmantellament autonòmic amb fredor racional”: “Si España lo necesita, las grandes competencias de las comunidades autónomas, desde luego la mía [sic], la Sanidad, la Educación y la Justicia, pueden devolverse al Estado, y el resto, Transportes y Servicios Sociales, a los ayuntamientos”.[4] Però davant les masses entusiastes, exhibeix el més abrandat patriotisme. Patriotisme constitucional, per descomptat; i espanyol. «Es el momento de estar orgullosos de la bandera sin complejos, como hacen todos los países europeos y americanos. ¡Ya está bien de avergonzarse del símbolo que nos une a todos y que es la garantía de nuestra libertad»[5]
La molt progressista i més democràtica diputada Rosa Díez, exconsellera del govern basc del lehendakari Ardanza, s’enfila des de la trona parlamentària: “Se sigue inflando un modelo de país elefantiásico e insostenible. No hay un relato de país, no hay estrategia, no hay liderazgo (…) es la hora de refundar el Estado”[6].
El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, malda els “nacionalistes” perquè no paren de mirar-se el melic i alliçona: “Estamos en Europa y no para construir países artificiales, estamos en la construcción europea, superando los conceptos nacionales de la Edad Media”[7].
I des de la constitucional Cadis, José María Aznar pontifica:
“ESPAÑA NECESITA UNA GRAN POLÍTICA NACIONAL. UNA POLÍTICA CONCEBIDA, ESCRITA E INTERPRETADA EN MAYÚSCULAS Y NO en minúsculas. UN PROYECTO DE AMBICIONES, ESPERANZAS Y ESFUERZOS COMUNES. UN IMPULSO NUEVO, RENOVADOR Y REFORMISTA, HEREDERO DE LOS PRINCIPIOS DE CÁDIZ Y FUNDAMENTADO EN TRES PILARES BÁSICOS: LA NACIÓN, LA CONSTITUCIÓN Y LA LIBERTAD”.[8]
El premi Nobel portuguès, José Saramago, proposà una Federació Ibèrica.[9] Una idea que recollí no fa gaire el pare constitucional Gregorio Peces-Barba, tot i que amb un matís: “quizás nos hubiera ido mejor si en vez de Cataluña nos hubiésemos quedado con Portugal”.[10] Fixeu-vos en aquest “nos” tan obsessivament possessiu, com aquell “la maté porqué era mía” del bolero. En comptes del “clásico” Barça vs Madrid, es disputarien la lliga espanyola, l’Sporting de Lisboa i l’Atlético de Madrid. A quina lliga jugaria el València CF?
Gràcies a l’esmena introduïda pel diputat valencià d’Alianza Popular, Alberto Jarabo Payá, els Països Catalans són inconstitucionals: “En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas” (Article 145.1 de la Constitució espanyola)[11] Encara que els bascos són molt bascos i la Disposició Transitòria Quarta deixa oberta la porta a la integració de Navarra al País Basc.[12]
El safari reial a Botswana ha carregat les plomes atrabiliàries de la dreta més espanyola i altanera, que de sobte, es declara republicana, com l’escriptor Fernando Sánchez Dragó: “Se acercan días convulsos. Lo que nos faltaba. Tendrán que intervenirnos. Pero, tras la oleada jacobina que convertirá la Zarzuela en parque temático, llegará otra Constitución. Bienvenida sea, si devuelve la unidad a España. Quede así del todo desatado lo que Franco ató.”[13]
Ni refundació ni intervenció: Infusió. Tenint en compte els precedents de l’emperador Carles (I d’Espanya i V d’Alemanya), la franca camaraderia entre el Führer i el Caudillo, els històrics intercanvis d’emigrants, per part espanyola, i de turistes, per part alemanya, les autoritats espanyoles amb el cap de l’Estat al capdavant, renuncien a la sobirania, a canvi de deixar a zero el diferencial de la prima de risc, i sol·liciten la integració de l’Estat espanyol, com a Land associat, al si de la República Federal d’Alemanya. Si aquesta opció resulta inviable, el Pla B –diguem-ne- consistiria en una simplificació del mapa autonòmic.
1) Comunitat Ibèrica, amb capital a Tortosa, integrada per Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó. La regió murciana s’hi podria afegir, tenint en compte els gloriosos precedents narrats pel cronista Ramon Muntaner.[14] En un futur, aquesta comunitat es podria constituir en la República Federal Ibèrica.
2) Comunitat Foral Basco-navarresa, amb capital a Pamplona/Iruña. S’hi podria afegir La Rioja[15].
3) Comunitat Bètica, amb capital a Còrdova (Andalusia i Extremadura; amb l’opció d’incloure-hi Múrcia).
4) Comunitat Carpetovetònica, amb capital a Toledo (Castella i Lleó, Cantàbria, Rioja, Castella-la Mancha i Astúries).
5) Canàries. Les Canàries i les Açores podrien accedir a la independència d’Espanya i de Portugal, respectivament i fundar la Nova Atlàntida.
6) Megamadrid. Capital, Madrid.
Per ajustar els usos horaris de Vigo i Porto, Galícia s’hauria d’incorporar a Portugal. No pot ser que al nord de la ratlla del Minho siga una hora més tard. Finalment, en compensació pel retorn de la vila d’Olivenza a Portugal i Ceuta i Melilla al Marroc, Gibraltar es convertiria en una nova Comunitat Autònoma amb l’anglès com a llengua vehicular a les escoles.
Aquesta reestructuració del mapa hispànic s’hauria de completar amb la desaparició irrevocable de les Diputacions, la dissolució del Senat i la reforma de l’article 56 de la Constitució per la qual el cap de l’Estat, serà escollit per sufragi universal per un únic mandat de sis anys. Però, alerta! Que potser “por el interés general de España”, el que ens espera és la liquidació per bancarrota del règim autonòmic per la via de l’article 155 de la Constitució[16]. Mentrestant, el Real Madrid Club de Fútbol és a punt de “reconquistar” el títol de lliga.
[1] El Mundo, 02.03.2012.
[2] “Jo vaig inventar i vaig ser molt defensor d’això que s’anomena café para todos, és a dir, que les altres comunitats també poguessin tenir autonomia”. El Temps, núm. 1.390, 01.02.2011, pàg. 21.
[3] Les anomenades “històriques”, que van assolir un Estatut d’Autonomia durant la II República. Catalunya: votat en referèndum masculí i per 400.000 signatures de dones el 2 d’agost de 1931, ratificat pel Parlament espanyol, el 9 de setembre, amb retallades, i derogat per Franco el 5 d’abril de 1938. Euskadi, aprovat el 6 d’octubre de 1936, en plena guerra, i sense Navarra; derogat el 30 de març de 1937 amb l’ocupació franquista. Galícia: el 28 de juny de 1936 fou votat en referèndum l’Estatut d’Autonomia de Galícia, amb un 99% de vots favorables, però no entrà en vigor a causa del cop d’estat del 18 de juliol.
[4] La Vanguardia, 10.04.2012.
[5] Las Provincias, 30.04.2012.
[6] El Mundo, 24.04.2012.
[7] El País, 25.04.2012.
[8] La Razón, 10.04.2012.
[9] “Saramago profetiza que Portugal y España acabarán siendo Iberia”. El País, 15.07.2007.
[10] El País, 27.10.2011. “Desde que el conde duque de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes, que por cierto celebran sus fiestas nacionales por derrotas, se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma, qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes. Quizás nos hubiera ido mejor”.
[11] En rèplica als arguments del llavors diputat Jordi Pujol, que defensava els vincles culturals entre Catalunya i el País Valencià en els debats constitucionals, Jarabo Paya afirmà: «los valencianos nos sentimos tremendamente celosos de nuestra personalidad, absolutamente independiente, y no podemos aceptar ni aceptaríamos ninguna iniciativa de Cataluña respecto a la idea de los Países Catalanes»”. La Vanguardia, 20.07.1978. Aquest diputat, procurador pel terç familiar a les corts franquistes, votà en contra de la Constitució. La Vanguardia, 01.11.1978.
[12] “En el caso de Navarra, y a efectos de su incorporación al Consejo General Vasco o al régimen autonómico vasco que le sustituya, en lugar de lo que establece el Art. 143 de la Constitución, la iniciativa corresponde al Órgano Foral competente, el cual adoptará su decisión por mayoría de los miembros que lo componen. Para la validez de dicha iniciativa será preciso, además, que la decisión del Órgano Foral competente sea ratificada por referéndum expresamente convocado al efecto, y aprobado por mayoría de los votos válidos emitidos.”
[13] Fernando Sánchez Dragó, “Elefanticidio”, El Mundo, 16.04.2012.
[14]“E con la dita ciutat hac presa [Múrcia], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; si que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món«. Ramon Muntaner, Crònica I, Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62/La Caixa, Barcelona 1979, pàg.42.
[15] “Logroño quiere acercarse al País Vasco, La Vanguardia, 18.03.1976.
[16] “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras Leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.”
