Els carrers són espais públics, “l’habitació del col·lectiu”, de què parlava Walter Benjamin, però també són llocs de memòria. En aquesta casa va nàixer i va viure un metge eminent. En aquell carrer van assassinar un diputat. En aquesta plaça un general dalt d’un cavall suporta estoicament l’atac dels coloms. El carrer, com a espai públic acull els petits i grans esdeveniments locals, nacionals i mundials: festes, processons, manifestacions, revolucions… És per això que el poder establert se l’ha apropiat tant com ha pogut. N’hi ha qui diu que Franco morí al llit, però la dictadura va morir al carrer. Un ministre va proferir que el carrer li pertanyia. Nomenar un carrer no és un fet banal. Una opció podria ser numerar-los: carrer núm. 1, carrer núm. 45… i així ad infinitum. Una altra, adoptar referències espacials: carrer del mig, carrer de dalt… O acudir al regne vegetal: carrer de l’om, plaça del pi… fins a l’avinguda del mar…
Ara bé, quan s’opta per l’elecció de noms propis seleccionats del santoral, de la política, de la guerra i d’altres activitats humanes o rememora victòries amb dia més i any i institucions, entrem en un terreny relliscós perquè les unanimitats s’acaben, i sovint són imposats pel decret del vencedor. Els canvis de règim polític, les guerres, les annexions s’han traduït ipso facto en canvis en el nomenclàtor. El passeig es va anomenar: del marqués de Benicarló durant la monarquia alfonsina; de Blasco Ibáñez durant la República i del Generalísimo Franco durant la dictadura. Si aneu a Peníscola fareu un itinerari simbòlic: de l’avinguda de Primo de Rivera, anireu a parar a l’avinguda de José Antonio, el seu fill falangista, que us porta a la plaça de la Constitució… A València no trobareu cap carrer, plaça ni avinguda de Jaume I.
El 1995 un ple de l’ajuntament atorgà el títol honorífic de fill predilecte al biòleg Alfred Giner Sorolla. La votació del ple fou unànime. La proposta, tenia lògica atès el currículum del senyor Giner i la trajectòria humana. Una distinció d’aquesta mena només té sentit en vida de l’homenatjat. D’altra banda, un fet habitual en altres pobles i ciutats, que també s’ufanen dels seus “fills predilectes”. No fa gaire, l’ajuntament de Terrassa concedí al migcampista del Barça Xavi Hernàndez la mateixa distinció… És comparable la recerca científica amb la recerca del gol? Un partit, la UPV emeté un comunicat a la premsa on rebutjava la proposta per considerar-la “discriminatòria” i proposava la concessió del títol d”il·lustre”. Així mateix un erudit local s’entretingué en disquisicions legalistes i protocol·làries i proposà un criteri “apolític”.1 Apolític? Ningú no discutia els mèrits científics, literaris d’Alfred Giner Sorolla. Potser l’intríngulis de l’assumpte era les conviccions republicanes, la defensa de la llengua, el seu agnosticisme –per no dir ateisme? O potser l’enveja?
Criteris, valors. D’això es tracta. Però quins criteris? Quins valors? Els criteris de qui? Els valors de qui? Hi ha un carrer a la perifèria de la ciutat, el carrer del duc de Vendôme. Fa quatre dies s’ha fet una exposició de gravats i els erudits locals han glossat la figura de l’egregi personatge. La conclusió que es desprèn de tanta laudatòria complaent és que l’únic mèrit d’aquest senyor és haver mort d’un empatx: un empatx de caixetes? De dàtils? D’ostres importades de França? Es va punxar els llavis amb una galera i se li van infectar? Tothom en descarta el llagostí com a culpable. Mai no ho sabrem del cert. Se’l van endur a l’Escorial, el cadàver, i allà reposa. I si va morir emmetzinat per un maulet al servei del general Basset, valencià i austriacista, com Vinaròs, per cert? I si l’enverinador fos un sicari del mateix Felip de Borbó, a qui devia les grans victòries i el devorava l’enveja…? Però qui era el duc de Vendôme?
Louis Joseph de Bourbon-Vendôme, duc de Vendôme (Paris, 1654-Vinaròs, 1712). Besnét per línia bastarda d’un rei. Va ser nomenat comandant en cap de l’exèrcit francès i artífex de les grans victòries borbòniques a la Guerra de Successió espanyola (1700-1714). Menjava sense mesura, mantenia concubines i aplegava una cort de jovenelos… Quan era en campanya, dormia en un gran tendal que compartia amb tota mena de companyies, fins i tot gossos que menjaven, dormien i defecaven. Passava dies sencers sense llevar-se del llit, on despatxava amb els oficials sense interrompre cap funció vital. Trobar-ne la tenda no tenia pèrdua, només calia flairar la ferum que desprenia.2
Posats a triar un nom il·lustre per a un carrer, tenim a l’abast un personatge amb perruca i casaca de l’estament militar, el coronel Sebastià Dalmau Oller (Barcelona, 1682 – Viena, 1762). Descendent de vinarossencs establerts a Barcelona. Membre de la burgesia mercantil barcelonina, prengué i finançà el comandament del regiment de la Fe, que va defensar Barcelona fins a l’11 de setembre de 1714. Enviat per la ciutat per a negociar la rendició amb els francesos, aquests van deixar escrit: “Barcelona ens ha enviat un representant que no té res d’imbècil”. Amb la derrota, Dalmau fou detingut, deportat a Alacant, a Pamplona i a Segòvia. Alliberat el 1725 amb la Pau de Viena entre l’emperador Carles VI (el nostre Carles III) i Felip V. Llavors va fer cap a Viena on serví en l’exèrcit imperial, assolint el títol de tinent general de cavalleria.3 http://www.11setembre1714.org/Biografies/Dalmau-Oller-Sebastia-frame.html.
Amb aquesta tria, lligaríem el passat amb el present amb una mica de coherència. Un personatge de sang vinarossenca, defensant la mateixa causa que els vinarossencs coetanis. Tots dos, vençuts. Un Regne i un Principat destruïts per la Nova Planta, un poble humiliat per la golafreria del vencedor. Derrota. Exili i oblit.
1 José A. Gómez Sanjuán, “Honores y distinciones en Vinaròs”, “U.P.V. de Vinaròs qüestiona el nomenament d’Alfred Giner Sorolla com a ‘Fill Predilecte’ de la ciutat”. Vinaròs, 2 de setembre de 1995, pàg. 21).
2 Alfred Bosch, “Duc de Vedôme. L’hedonista desfermat”. Els protagonistes del drama. Avui, 11.09.2003.
