PLATAFORMA PEL PAÍS VALENCIÀ
MANIFEST PER AL 25 D’ABRIL
Llegit a l’acte «Gràcies Ovidi» per Adela Rubert.
“Este Reyno ha sido rebelde a Su Magestad y ha sido conquistado, haviendo cometido una grande alevosía, y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder.” (Duc de Berwick, mariscal borbònic. València, 11 de maig de 1707).
“No es prudente revelarle al enemigo cuáles son mis fuerzas» (Antonio Moreno Piquer, cap de la policia. València, 20 de febrer de 2012).
Avui fa 3 SEGLES, dos contrincants es disputaven la corona vacant de les Espanyes. Felip d’Anjou, el Borbó; Carles d’Àustria, l’arxiduc. Una guerra per terra, per repartir-se’n l’herència. Una guerra per mar, per traficar-hi esclaus.
Avui fa 305 ANYS, vint-i-cinc mil portuguesos, anglesos i holandesos d’una banda, s’enfrontaven a trenta mil francesos, castellans, italians i irlandesos, prop del castell d’Almansa, al regne de Castella. Cap valencià entre els combatents. El duc de Berwick, fill bord del rei d’Anglaterra, n’obté la victòria. Alcoi, Aiora, Borriol, Dénia, Elx, Ontinyent, Vila-real… Assetjades, saquejades i multades. Xàtiva, incendiada… A Vinaròs, el mariscal de França, duc de Vendôme s’emboteix de marisc i rebenta.
Avui fa 3.660 MESOS, els maulets, el poble alçat contra l’aristocràcia, van perdre. Se la van jugar per les promeses redemptores de l’arxiduc. I el vencedor, Felip V de Borbó, dicta sentència:
“he juzgado por conveniente reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla”
Avui fa 14.640 SETMANES, una implacable nòmina d’agents de l’Estat, de plomes afilades, de renegats servils, de delators amatents. de patriotes impostors… Tots, consagrats a la titànica i ben recompensada causa de destruir un país, “reducir” els vençuts i esborrar-ne la memòria.
Hauria estat més raonable intercanviar parles i costums amb bon veïnatge. Però van bastir un imperi de casta amb butlla papal perquè el sol mai no s’hi pongués. El sol es va pondre a Flandes, a Cuba i a Filipines i s’hi aferren al sòl ibèric: pel camí se’n va escapolir Portugal.
Avui fa 111.325 DIES, ens va caure a sobre el pes d’una llei parcial i la barbàrie. I ens aclapara. Des de llavors, les nostres victòries han estat efímeres i ferotgement reprimides; les seues revenges, despietades. Successivament ens han imposat el vassallatge “a su majestad”, la submissió a la “unidad de destino en lo universal”, i la nacionalitat d’una “patria común e indisoluble”.
Ja han passat 2.671.800 HORES. Milers de tones de paperassa ministerial, judicial i casernària, s’hi acumulen. I persisteixen. Tres famílies fan trontollar amb un recurs la immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Al País Valencià, 126.000 xiquets i xiquetes no poden escollir la línia en valencià. Ens acusen d’inventar-nos una llengua inútil i signen manifestos per bandejar-la. Ens imputen el dèficit i anuncien “recortes sin precedentes”. Doncs bé, que agafen el mapa i amb una tisora ben esmolada retallen amb cura els territoris amb llengua pròpia que tanta nosa els fan. La figura inèdita resultant serà la veritable Espanya, ara sí, per sempre més uniforme, radial i monolingüe.
Conclusió:
Si un Felip ens destruí el país a sang i foc, a l’altre Felip li diem: adéu!.
“Bon vent i barca nova!”
MANIFEST PER AL 9 D’OCTUBRE
Balansiya, 17 de safar de 636. Quatre pals rojos sobre un penó groc onegen dalt de la torre. Jaume I plora. Els assetjats capitulen. No hi haurà matança, però 50.000 persones, homes, dones i xiquets tenen deu dies per abandonar la ciutat. València, 9 d’octubre de 1238, la mesquita consagrada en església. Te Deum.
Els vençuts no tenen pàtria.
Som hereus dels fundadors del Regne de València. Som hereus dels cinquanta pobladors de l’alqueria d’Ibn al-Arus, i dels seus successors, que durant generacions han treballat aquesta terra. Som hereus dels vencedors.
Som hereus dels vençuts.
29 de juny de 1707, “por justo derecho de conquista”, el primer Borbó imposa a sang i fetge la Nova Planta: l’estat modern, absolutista i espanyol: 1939, el feixisme executa la gosadia republicana i treballadora i erigeix un “Levante feliz”, sobre centenars de fosses comunes. A canvi de l’herència impune de la dictadura, la democràcia ha convalidat la marca turística per antonomàsia: “La Comunitat”. País Valencià, proscrit.
Els vençuts no tenim pàtria.
Els valencians no som una nació. Les valencianes, tampoc.
Som un succedani innocu amb bandera i himne. Som un PAI requalificat. Som subalterns com la nostra llengua, voldrien eradicar-la, però la mantenen com a ornament i en precari. Som l’alqueria de les vanitats, blanca per fora, corcada per dins: la comunitat més endeutada, rècord hispànic de despesa farmacèutica, la pitjor ràtio en nombre de llits hospitalaris per cada 1000 habitants, el 40% de fracàs escolar, capdavantera en delictes urbanístics.
I tanmateix vivim en el millor dels móns gràcies a la “Tomatina de Bunyol”, la Fórmula 1, mascletades i paellades retransmeses per Canal 9, monstre nauseabund de nepotisme, censura i manipulació.
I com a bons espanyols, però llevantins i perifèrics, carreguem la culpa de tots els mals als catalans, mentre les autovies, els aves, la banca, els imperis mediàtics, les segones residències i la seu del carrer de Génova, lliguen cada cop més València al voraç xuclador en què s’ha convertit Madrid. Som la reserva espiritual d’Espanya i Vinaròs, la capital taurina dels Països Catalans.
La immensa majoria de la població comparteix els valors i aplaudeix les polítiques dels que ara governen i governaran. Es proclamen valencianistes i defensors a ultrança de “lo nostre”. A canvi de vots, ordeixen xarxes clientelars lligades amb favors i suborns. Controlen els mitjans de comunicació i mostren obscenament les grans maquetes. Han rebut la confirmació, ben gratificada, d’Ecclestone i la benedicció de Ratzinger.
Fa trenta anys, l’esquerra, intimidada per amenaces verbals i físiques instigades i perpetrades per la “pesta blava”, dimití perquè la dreta, contrària a l’autonomia, acceptés un Estatut consensuat i a mida.
Nosaltres no som pas millor. Un 10% irreductible, però barallats per nimietats ideològiques i personalismes estúpids, en pugna per un escó. El mal ve d’Almansa, ja ho sabíem, però el mal d’ara és molt pitjor.
Els pirates del Mediterrani avancen en marxa triomfal. No val la indignació.
“Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.
